La proposta criminal d'avui ens arriba de la mà de l'escriptor Òscar Navas (podeu clicar aquí per visitar la seva web). Amb el seu relat El cant de la sirena de l'antologia Mataró és criminal (Planeta Lletra, 2017), ens va captivar. Avui ens parlarà d'un desig molt especial. Preparats, criminals? On y va!:
 |
|
Óscar Navas va néixer a Mataró (Barcelona)
el 1975 i és Enginyer Informàtic de professió i escriptor per devoció. Els seus
relats apareixen a diverses antologies, premsa escrita i revistes literàries. Fonamenta
els seus escrits en la fantasia, la ciència-ficció —especialment l’steampunk— i el terror, encara que la
seva producció inclou un gran ventall de gèneres. Neil Gaiman, Ray
Bradbury, H.P. Lovecraft, Edgar Allan Poe, Julio Verne o Sir Arthur
Conan Doyle són alguns dels seus grans referents, i els mons onírics, la infància,
el temps, els fantasmes o la mort, part del seus jocs narratius. En el gènere
negre, apareix a les antologies No ho
podia assegurar amb certesa (Planeta Lletra, 2014), Vols veure la mar? (Planeta Lletra,
2015) o Mataró és criminal (Planeta
Lletra, 2017).
|
EL MEU DESIG
―...I sabeu què m’han dit els meus pares? Que enguany, com que faré onze
anys, em deixaran encendre els trons. Aquells que peten tan fort. Serà
xulíssim! ―deia en Joan amb el petard a les mans.
Tots l’escoltaven embadalits mentre ell ensenyava
la seva bossa. Com que el seu cumple coincidia
amb Sant Joan, els seus pares li compraven tot un arsenal any rere any, i amb
la calor que feia a l’hora de la migdiada, l’efecte de les seves paraules era
encara més encisador que veure desfilar les seves adquisicions.
Feia ja uns dies que érem de vacances i la colla del pis ens trobàvem des
de primera hora de la tarda al descampat. Érem els únics valents que ens
atrevíem a ser-hi a aquelles hores. Aprofitàvem per jugar i per veure com anava
creixent la muntanya de fustes que es cremaria a la nit. Els veïns del barri
havien amuntegat mobles vells, cartons, fustes de la fàbrica de roba... Algú
havia deixat un matalàs i el fruiter, fins i tot, havia cedit les caixes on li
portaven les cireres. En Pol i l’Enric les havien estat regirant feia una
estona, buscant pinyols per emprar-los com a munició per als tiradors. En Quim,
mentrestant, havia localitzat un formiguer molt gran i tenia previst colar-hi
piules per destruir-lo. La Laia i la Sandra seien recolzades a l’arbre,
escoltant al pesat d’en Joan, mentre preparaven els fulls de la llibreta on
havíem d’escriure el nostre desig per a la foguera.
―Laia! T’ha quedat molt xula! Aquesta
nit et regalaré una bengala, d’aquelles que canvien de colors! ―li va dir en
Joan quan va rebre la seva, amb els seus ulls de gripau vell remirant-la.
Ella va somriure amb aquell somriure tímid que tenia i que em feia sospitar
que era un àngel. Les dues noies es van apropar a la resta, un per un, i van
anar entregant les targetes.
―Té, Marcel, la teva targeta ―em va dir
la Laia donant-me el tros de paper.
Ens vam intercanviar les mirades mentre
li donava les gràcies. Notar els seus dits al deixar-me la nota em va semblar
tan refrescant com la menta. Havia decorat la meva targeta amb estrelles al
voltant i havia deixat espai per escriure el desig a la part central. Al cantó
dret, hi havia un cor petitet pintat de vermell. Des d’aquell moment, tenia
clar quin seria el meu desig.
Quan les noies van acabar, van dir que feia molta calor i que volien anar
al bar a comprar-se un gelat i tornar a casa per preparar el sopar per poder
tornar al descampat ben aviat. La resta va estar d’acord amb la idea i va
començar a recollir les seves coses per acompanyar-les-hi. Jo vaig comprovar
que només tenia quinze pessetes, així que no me’n podia comprar cap, encara que
tampoc en volia. Tenia coses millors a fer.
―Espera, Joan! Volia comprar-me una
traca aquesta tarda i no sé si és més llarga la de xinos o la d’ocells! Me les
pots tornar a ensenyar? Serà un moment, de seguida els retrobem; ―li vaig
demanar.
En Joan no va dubtar a tornar a obrir la
bossa per ensenyar-me el seu polvorí, tot orgullós. Jo em coneixia massa bé les
diferències, però vaig esperar pacientment que els altres s’allunyessin del
descampat fent-li preguntes absurdes. Llavors vaig veure la pedra...
A
la nit, els altres es preguntaven on era en Joan. Jo els deia que segurament devia
estar atipant-se de coca amb la família i que vindria més tard. El descampat
semblava un autèntic camp de batalla. Els polzes em cremaven de tant fer girar
la roda de l’encenedor. I els braços, de l’esforç que havia fet a la tarda. Cap
a les onze, van encendre la foguera. Vaig apropar-hi una bengala de colors i li
vaig donar a la Laia amb el meu millor somriure. Ella em va recompensar amb un
petó que mai no vaig oblidar. Després, tota la colla hi vam llançar els nostres
desitjos. I el meu, malgrat la pudor que feia el gat que s’havia colat a la
foguera, es va complir: no van trobar mai en Joan.
