210 pàgines
Traducció de Susana Constante
Traducció de Susana Constante
Me’l van recomanar i tenia una primera edició
de l’any 1991 a la biblioteca de casa. De tant en tant, me’l mirava i no m’acabava
de decidir. Sortosament la setmana passada, m’hi vaig posar.
Ens trobem amb una aproximació al gènere negre
ben diferent. L’autora aprofita l’esdeveniment d’un trasllat de quatre metres
de l’edifici —els obrers el mouran íntegre, amb les residents incloses— per
foragitar les vides isolades de les seves ocupants. Es tracta d’una comunitat de
cinc plantes, amb 150 habitacions que comparteixen una cuina i els banys. Havia
estat construït, després de la Segona Guerra Mundial, per a dones estudiants
amb unes normes estrictes. Després de gairebé quaranta-cinc anys, malgrat que la societat ha evolucionat, totes les veïnes les respecten, sota l’atenta mirada d’una
de les recepcionistes.
L’estructura de la novel·la és rígida i consta de vuit parts on els capítols són titulats com si es
tractessin de contes individuals. Cada petit detall revelat ens aproxima al
desenllaç de l’imminent trasllat. Però moure uns fonaments comporta un risc, si
més no el d’esbombar tot allò que s’hi hauria
pogut quedar soterrat.
“No las molestaremos en absoluto. Pueden
seguir viviendo como de costumbre.
Ya veran... Pueden llenar un vaso de agua y
cuando movamos el edificio no se derramará ni una gota.”
Les habitacions, com cel·les d’un rusc, fan
testimoniatge de les vides amagades d’aquelles joves que, ara, han envellit.
Togawa fa una crítica subtil sobre la condició de la dona en una societat on no
haver format una família o haver-se jubilat la condemna. Les protagonistes d’aquesta
novel·la negra, amb un marcat rerefons social, no se senten útils i queden
recloses, mig avergonyides. La idea de la mort —tema força recurrent en la
literatura japonesa— plana arreu i el suïcidi s’aborda des de la perspectiva
del fracàs, de no encaixar-hi.
L’esbós de tota una generació rau en aquestes
protagonistes entranyablement perfilades titllades amb un accent d’excentricitat:
una antiga professora, durant anys a l’ombra d’un erudit marit, que en enviduar
es queda ancorada al passat, una vella egoista amb síndrome de Diògenes que viu
la vida d’un ratolí i furta el menjar als gats o una violinista que es queda
penjada d’un dit, “el de cortesia” i d’un antic professor.
L’esperança es manifesta en forma d’espiritualitat,
des de l’opressió, teixint un parany per a ànimes que pidolen un sentit a la
vida. O potser, els personatges la trobaran deixant-se arrossegar per les
circumstàncies, considerant-les l’única oportunitat per escapar de la soledat,
ja sigui investigant un crim, un segrest, uns robatoris o resoldre l’enigma de
la clau mestra.
Una novel·la extemporània, no només perquè les
protagonistes són abocades a viure una vida fora del seu temps, la majoria
sense grans recursos, sinó perquè la seva temàtica es pot extrapolar
perfectament als nostres dies i a la societat actual plena de prejudicis
edatistes.
“A las viejas maestras como Yoneko,
algunes de
las reformas educatives impuestas por las fuerzas de ocupación
les resultaban
muy difíciles de digerir”.
La clau mestra és una novel·la d’intriga amb girs
inesperats, delicada i cruel alhora. Tot un descobriment.