Editorial Akal, sèrie Negra
132 pàgines
Ja arriben les vacances i els lectors que seguiu aquest blog ja sabeu que al juliol tanquem la paradeta fins al setembre, mes en què arrenquen les editorials i les seves novetats literàries. Tinc pendent força ressenyes; aquest mes he llegit sis llibres tot i que no tots han estat novel·les de gènere negre.
Un d’ells ha estat La crueldad de abril, de Diego Ameixeiras. No n'havia llegit res i era una lectura pendent. Que et sorprengui un autor no té preu i més després de tants anys d’estudiar el gènere. Som davant d’una novel·la breu amb molt bon ritme i escrita amb estil poètic. El que més crida l’atenció, no és tant la bellesa amb què Ameixeiras és capaç de descriure un món sòrdid —que també—, sinó la gran habilitat per fer-se amb el lector. Hi ha un gran treball narratiu amagat entre aquestes escasses pàgines.
El número tres és molt present en tota l’obra. D’inici, per l’explícita estructura convencional (introducció-nus-desenllaç), que en aquest cas l’autor subdivideix en tres sentiments: l’amor, la venjança i l’odi. La triangulació també hi serà present en les diferents relacions dels seus personatges. El que més m’ha fascinat és copsar la destresa narrativa de l’autor. La manera d’aplicar la tríada de la retòrica aristotèlica i obtenir-ne aquest gran resultat.
Els protagonistes, tant la Raquel com el Gonzalo, beuen del Pathos, ens posem a la seva pell de seguida i som capaços d’angoixar-nos amb les seves misèries, amb el seu patiment; tal vegada, fins i tot, voldrem que se’n surtin. El to, la veu narrativa té molta cura de fer-nos arribar el missatge, és l’Ethos: aquestes coses passen, farem bé de creure-les malgrat que socialment no estigui ben vist parlar-ne. I aquesta versemblança, sense caure en un sensacionalisme gratuït, és la que interpel·la el lector: sí, no sempre són els altres els culpables, no sempre la vida és tan maniquea com la volem veure. Reconèixer-nos en segons quines decisions dels personatges espanta. I, per finalitzar, ja que he estat fent referència a la retòrica d’Aristòtil, hi ha el Logos, que en aquest cas és totalment deductiu. No sempre tot esdevé com un s’ho espera, no sempre les premisses són veritables.
 |
| FOTOGRAFIA: @Paula Gómez del Valle *De la solapa: DIEGO AMEIXEIRAS (Lausanne Suiza, 1976) és periodista, guionista i escriptor. Des de 204, amb més d'una desena de novel·les en la seva trajectòria, ha esdevingut un dels autors més reconeguts de la literatura gallega contemporània. Dime algo sucio (Pulp Books, 2011), la seva primera obra traduïda a diferents idiomes, va pebre el Premio Especial de la Semana Negra de Gijón i va ser acollida amb excel·lents crítiques. Amb AKAL ha publicar Matarte lentamente (2015) i Conduce rápido (2017) (...). |
No he parlat ni del tema ni de l’argument (molt menys de la trama), no ho acostumo a fer a no ser que sigui el punt de sortida de la novel·la. I a això em remetré: hi ha un incendi i dos morts, dos sensesostre que apareixen entre les cendres d’una casa ocupada. A partir d’aquí, la vida quotidiana pot ser tant real com fictícia, depèn de la consciència de cadascú.
Molt recomanada, negreferits.
