Ara que ja s'ha acabat el mes de gener, m’adono que he llegit sis llibres, alguns dels quals no són criminals, i només n’he ressenyat un. Habitualment publico una ressenya a la setmana i quan sé que hi haurà un mes complicat en què no podré ressenyar-ne cap, faig previsió i en període de vacances, al Nadal o a l’estiu, em preparo unes quantes entrades per tal de mantenir aquest ritme. Ja sabem que els blogs demanen menjar i manyagues a parts iguals. I que quan no ho fem, ens miren tristos i ressentits.
Els motius de la inactivitat poden ser diversos. Bé perquè estic de promoció d’una nova criatura literària, i faig mans i mànigues per combinar-ho amb la meva professió, o bé perquè estic immersa en un projecte literari, com el de l’activitat Assassinat de Cambra per al MNAC (podeu veure-la AQUÍ) o com ara m’està passant amb un altre, que m’apassiona i l’estic gaudint molt però del qual no puc comentar res de moment. I en tinc moltes ganes! Tot arribarà.
Com aquesta vegada no he disposat de temps per avançar la feina, soc conscient de la tragèdia: llibres que m’han agradat però que es queden penjats sense ressenya més una pila de títols per llegir, que cada vegada es farà més gran perquè entrem a les rondes dels festivals criminals.
Així que he tingut una idea per evitar angoixar-me quan al matí entro a la biblioteca i veig a la dreta tots els llibres pendents de ressenyar i a l’esquerra els pendents de llegir. Es tracta de parlar de tots ells en una sola entrada. Ja sé que no és el mateix, ni de bon tros, però em sembla just. Ara mateix no voldria triar ni deixar de ressenyar cap dels títols que avui us porto. Al cap i a la fi, el blog el vaig obrir fa sis anys, precisament després d’assistir a una BCNegra, i amb un únic objectiu, malgrat que se’n desprenguin altres, al qual em mantinc fidel: estudiar i compartir coneixements sobre el gènere negre.
Així que aquí van les meves recomanacions de finals de desembre i de gener sencer, per ordre de lectura:
Dues novel·les de Jim Thompson: El embrollo i Un dimoni de dona.
Paralaré del primer, tot i que us recomano tots dos. Aquest és el darrer títol del “petit presidiari” rescatat després de la seva mort el 1977. És la primera edició. Si el llegiu, trobareu el seu estil únic i irreverent que ha esdevingut referent per a molts escriptors. Ara que també m’estic llegint la seva biografia, Arte Salvaje, de Robert Polito, he pogut gaudir molt més d’aquest text descobrint intertextualitats i llicències literàries. Cap dels llibres que m’he llegit d’ell: El asesino dentro de mí (podeu llegir la ressenya AQUÍ), L’assassinat, La fugida, 1280 ànimes, Un cuchillo en la mirada i Un dimoni de dona, cap, deia, m’han decebut.
Ho sento, us heu equivocat de número, d’Allan Vilman i Lucille Fletcher. Increïble la gran obra que van escriure a quatre mans i situada en una sola escena. Qui és capaç de mantenir aquesta tensió narrativa quan tot succeeix amb una dona enganxada a un telèfon? M’ha recordat a la pel·lícula d’Alfred Hitchcock, La soga, on tota ella és un mateix pla seqüencial. Aquí la teniu, per si us fa veure-la aquest cap de setmana. Tot un clàssic:
No hi ha llum sota la neu, de Jordi Llobregat. Si us agraden les novel·les que us facin passar una bona estona, ben enganxadets i reviure situacions i llocs comuns dels thrillers amanits d’analepsis històriques i escenes clàssiques del gènere, aquest és un bon títol. Desaparicions, assassinats i enigmes amb molt, molt de fred. L’he gaudit el doble llegint-la a la vora de la llar de foc.
Els amics de l’Eddie Coyle, de George V. Higgins. La vaig llegir perquè des del compte de Twitter de La cua de palla (ja els seguiu?: @cuadepalla, val la pena) la destacaven pels seus enginyosos diàlegs. En dono fe. Hilarant i realista alhora.
Mai més, de Susana Hernández si us agraden les novel·les de suburbis, aquest és un bon títol, igual que la novel·la Escapisme, de Marc Moreno, que és la darrera ressenya que vaig escriure. Per si us interessa, la teniu AQUÍ.
A Mai més, l’autora posa el focus d’atenció a les relacions familiars dels veïns dels barris de la Mina, del Besòs i el Maresme. Uns personatges que seran el nucli narratiu per a posar en evidència els problemes socials en entorns tan degradats com la consciència d’algunes màfies que hi actuen. Estil directe, precís i un exercici ben reeixit de síntesi, segell de qualitat de Susana Hernández.
L’hivern del coiot, de Ferran Grau: novel·la de no ficció que m’ha sorprès moltíssim. També us el recomano molt i molt. Un plantejament agosarat i original que és com repirar aire fresc. Grau té l’habilitat de trencar qualsevol prejudici literari, i fins i tot m’atreviria a dir metaliterari, amb un estil desinhibit i punyeter que m’ha subjugat. Als seus peus, senyor periodista.
Bon cap de setmana i bones lectures, negreferits!
