Els enemics silenciosos, de Mireia Llinàs

Columna (2016)

Sinopsi del llibre: "Quan a la Nora Prim, una detectiu singular, aficionada a l'alcohol, amb unes relacions familiars complicades i amb l'estranya capacitat de viatjar en el temps, li encarreguen la investigació de l'assassinat de la Dolores Rey, s'adona que serà un dels reptes més grans de la seva carrera. (…)".

Els enemics silenciosos és la novel·la que va quedar finalista l'any passat del premi Memorial Agustí Vehí de Tiana, de novel·la negra. L'autora, Mireia Llinàs ens presenta la detectiva Nora Prim, que té la facultat de transportar-se en el temps. La investigació de l'assassinat de la Dolores Rey, famosa prostituta dels anys 40 —que tenia relacions amb personatges els quals pertanyien al poder de l'època: l'Exèrcit i l'Església, però també amb la burgesia—, permet a l'autora immergir-se en la Barcelona de post-guerra. Abans, ho haurà fet l'any 1936, tot just abans d'esclatar la Guerra Civil, en un dels passatges més plàstics i alhora aconseguits de l'obra: la seva visita al local de jazz El Indiano. Potser és perquè em toca molt de prop (quan puc ballo lindy-hop als clandestins o a la plaça de la Virreina; ara no tant com m'agradaria), però el cert és que l'autora manifesta un coneixement extraordinari del ball i el millor de tot, sap transmetre perfectament el bouncing del swing. No faré cap esment més a la peça Sing, sing, sing, de Benny Goodman que tan important ha estat a la meva vida, amb això ja està tot dit.

Així, els viatges en el temps se succeiran; 1936, 1948, 1949, 1951, 1959 i fins i tot a les Olimpíades de l'any 1992. És en aquests anys en què Mireia Llinàs sap aprofitar l'imaginari que ha creat per descriure escenes còmiques, hilarants o, si més no, per deixar palès com d'efímer és el temps present i com els records poden mitificar un passat històricament penós. No és tan cert allò que qualsevol temps passat era millor.
L'autora escriu amb un estil sense complexos, com és el que pot suposar barrejar informació interessant, però densa, amb detalls de performances i modes. Els diàlegs són àgils i, tot i que no sóc gaire amant de barrejar en excés diferents llengües en una narració, trobo que l'opció escollida per l'autora, en aquest cas, ha estat encertada i encara enriqueix més la versemblança del text.

De la solapa: "Mireia Llinàs (Barcelona, 1985) és graduada en Cinema i Audiovisuals per l'escola ESCAC i ha treballat com a guionista per al cinema i la televisió en sèries com Ventdelplà o Kubala, Moreno i Manchón. Ha escrit diversos llargmetratges com La frontière, La tercera juventud o Sólo química i també ha exercit de script doctor i analista de guions en diferents projectes cinematogràfics. (…)".

Al·ludint al seu vessant cinematogràfic, m'atreviré a dir que el meu admirat Woody Allen bé podria inspirar-se en aquesta novel·la i dirigir una segona versió de la gran Midnight in Paris però contextualitzada a Barcelona. Potser així m'oblidaré d'una de les poques pel·lícules que em van decebre d'ell; el títol ja el facilito jo: Nora, Dolores, Barcelona.

Els enemics silenciosos és l'òpera prima de Mireia Llinàs: literatura de gènere, entre negra, històrica i fantàstica que no decep a qui busqui un entreteniment ben documentat i engrescador.

Cicle de conferènciès a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès

Breu història del cinema negre a través d'un grapat de rareses magistrals

A càrrec de Mauricio Bach

Dilluns, 16 de febrer, 19 h.

Auditori del Pati Manning

Mauricio Bach, professor, periodista, editor i crític literari, fa un breu repàs d'hora i mitja a la història del cinema negre, des d'una particular mirada. Ofereix una tria de quaranta-cinc pel·lícules que tenen com a factor comú la raresa o la innovació.

Les pel·lícules proposades van des dels anys 40 en blanc i negre, característica que ja fa pel gènere negre, fins a algunes produccions de l'actualitat.

Així, la proposta es fixarà en cintes que apuntaran certs elements de ruptura amb els inicis més canònics. Apareixen directors alemanys que aporten al cinema nord americà tot el bagatge de l'expressionisme alemany del cinema mut: les preses a la besllum; les llums i les ombres. Sorgeix el fals documental i també alguna incipient escena tipus road-movie, famoses als anys 60. Les idees innovadores comencen a trencar els motlles del gènere. Les rígides regles d'assassinat, detectiu i femme fatale es van diluint en barrejar-se amb altres gèneres com els melodrames. Sorgeixen trames oníriques i freudianes, intencions plenes de càrrega política i crítica ideològica o trencament del paper secundari de la dona o com a pèrfida, per a convertir-se en la investigadora o fins i tot en la directora de la pel·lícula.

Aquí us deixo una petita aproximació de la relació de títols que Mauricio Bach ha escollit i un petit apunt del seu interès, rodatges que respiren aire fresc i ventila les visions més puristes. Una gran majoria pertanyen a la categoria B, però, com bé diu "la manca de mitjans es converteix en virtut quan el director té un talent visual".

Anys 40

1. La mujer del cuadro. Laig. F. (1944): es genera la hipòtesi de com un personatge anodí pot veure's implicat en una trama criminal.

2. Detour. (Ulmer, E.G. (1945): Innovadora per la seva escenografia Bauhaus i el seu caire existencialista.
3. Envuelto en la sombra. Hathaway, H. (1946): es mostra com un fals documental i alhora introdueix un personatge femení que manté diàlegs còmics amb el protagonista, gairebé esdevé una guerra de sexes.
4. Solo en la noche. Mankiewicz, J.L. (1946): la novetat recau en l'amnèsia, mai abans utilitzada. El protagonista investiga sobre la seva persona.
5. La dama del lago. Montgomenry, R. (1947): l'adaptació de la novel·la de Chandler arrisca i sorprèn al traspassar la primera persona a la càmera permetent veure només el detectiu quan es reflecteix als miralls. 
6. La soga. Hitchcock, A. (1948): crim perpetuat pel sol plaer intel·lectual de cometre'l.
7. La ventana. Tedzlaff, T. (1949): el protagonista és un nen.
8. Almas desnudas. Ophüls, M. (1949): tractar des del melodrama, parla del procés de conversió i de penediment del personatge principal.

Anys 50

1. El demonio de las armas. Lewis, J. (1950): delirant fins al surrealisme, la seducció dels protagonistes a través de les armes.
2. El autopista. Lupino, I. (1953): dirigida per una dona.
3. La casa bambú. Fuller, S. (1955): introdueix l'escenari exòtic.
4. El beso del asesino. Kubrik, S. (1955): es trenquen els cànons i apareixen les pel·lícules de cinema independent. Nouvelle vague: rodatge en escenaris naturals.
5. Chantaje en Broadway. Mackendrick, A. (1957): introdueix el cinema social al negre.
6. Screaming Mini. Oswald, G. (1958): aparició del pole dance al gènere, també la psicoanàlisi i el personatge psicopàtic d'un escultor.
7. Vértigo. Hitchcock, A. (1958): adquireix una dimensió filosòfica, metafísica.
8. Sed de mal. Welles, O. (1958): Charlton Heston protagonitza un dels primers policies corruptes i també introdueix l'element de les fronteres: fa de mexicà.

Anys 60 

1. Blast of silence. Baron, A. (1961): Nouvelle vague francesa, rodada a Nova York, de caràcter existencialista: l'assassí no vol cometre el crim.
2. Cazadores de mujeres. Rowland, R. (1963): el mateix autor de la novel·la adaptada interpreta el paper del protagonista.
3. Una luz en el hampa. Fuller, S. (1964): triada pel ponent per un element d'elevat impacte a la primera escena. Una prostituta mata a un proxeneta i en aquell moment li cau la perruca; és una dona calba. 
4. Los asesinos de la luna de miel. Kastle, L. (1969): incòmode, se situa entre l'underground i el documental. Agredeix a l'espectador, grotesca. Aborda el crim amb un element de versemblança inaudit en el temps.

Anys 70

1. Escalofrío en la noche. Eastwood, C. (1971): pionera a l'època, aborda el perill vinculat a la fama, introdueix la figura d'una fan pertorbada.
2. Sweet sweetback's baadassss song. Van Peebles, M. (1971): underground black film, comencen les pal·lícules dirigides per blancs de negres, segueix de manera tàcita la segregació. Amb càrrega política i ideològica.
3. "Coffy". Hill, J. (1973): introdueix la figura de la dona que mata per revenja, una infermera es converteix en prostituta per venjar la seva germana.
4. El confidente. Yates, P. (1973): basada en la novel·la de Georges Higgins. Regenera el gènere negre amb una violència continguda i uns personatges que retraten com poques vegades les interioritats del món criminal.
5. La piel en el asfalto. William, J. (1973): capta molt bé el xoc social entre les forces de l'ordre conservadores i el moviment hippie del moment.
6. El hombre clave. Mulligan, R. (1974): als a nys 70 triomfaven les de Harry el sucio d'Eastwood i en la seva versió més xarona les de Bronson. Aquest tipus de pel·lícules fan de contrapunt.
7. El asesinato de un corredor de apuestas chino. Cassavetes, J. (1976): cinema negre, d'art i assaig. Una icona dels cinema independent americà. S'introdueix en el món interior d'una prostituta.
8. Hardcore, un mundo oculto. Schrader, P. (1979): qui investiga és el pare d'una filla que fa pornografia. Introdueix, també, el tema de cintes que graven assassinats.

Anys 80

1. Atlantic City. Malle, L. (1980): en veritat és un melodrama que utilitza el gènere negre per reflexionar sobre la vellesa.
2. El hombre de Chinatown (Hammet). Wenders, W. (1982): juga amb la ficció i la realitat. És un homenatge al gènere negre.
3. Henry, retrato de un asesino. McNaughton, J. (1986): tracta d'un psicòpata amb escenes de sang i fetge, una mirada sobre la psicopatia molt descarnada.
4. El corazón del ángel. Parker, A. (1987): introdueix la figura del diable.

Anys 90

1. Teniente corrupto. Ferrara, A. (1992): nu masculí, transgressora pel tema de la culpa catòlica.
2. El gran Lebowski. Coen,J. i Coen, E. (1997): de culte, homenatge a tot el gènere negre dels anys 50, comèdia i paròdia rodada a Los Ángeles com a homenatge a Chandler.
3. Jackie Brown. Tarantino, Q. (1997): va ser una pel·lícula que no es va comprendre gaire. Gens violenta, aposta per la policia dialogant.

Anys 2000

1. Mulholland Drive. Lynch, D. (2001): transgressora, tot no s'explica.
2. El último golpe. Mamet, D. (2001): els personatges juguen permanentment, s'enganyen entre ells. 


Agraeixo l'amabilitat de Mauricio Bach, que ha tingut a bé que jo faci aquesta crònica.

Primer aniversari d'EN CLAU DE NEGRE

L'any passat, i coincidint amb Bcnegra, se'm va acudir obrir aquest blog. En principi no tenia la intenció de dedicar-m'hi molt; havia de ser un any de canvis, d'acabar la carrera i de molts viatges. Però no me'n vaig poder estar: els blogs enganxen!

La meva intenció era aprendre compartint. Tots els llibres que he ressenyat els he comprat i espero que segueixi sent així. Gaudeixo triant els llibres que em ve de gust llegir, patint perquè no els puc comprar tots (això ja és de mena lletraferida, oi?), però també gaudeixo sabent que contribueixo amb el sector. Hi ha l'excepció del gran llibre Territorio Líquido, que em va enviar l'editorial Atónitos. Va ser un encert perquè em va encantar i potser d'una altra manera no hauria sabut de la seva existència. Tot i així, ja s'ha comunicat amb mi un departament de màrqueting d'una gran editorial, m'enviaran un llibre perquè el ressenyi. He acceptat, sense que serveixi de precedent. Era un llibre del qual havia sentit a parlar i el volia llegir. Espero que m'agradi, perquè com ja sabeu, jo no sóc cap crítica literària i em limito a comentar alguns dels llibres que més m'han agradat. M'agrada llegir i escriure, ras i curt.

Fet aquest apunt, avui, amb motiu de l'aniversari em ve molt de gust revisar algunes dades importants. En un any he escrit 56 entrades, entre ressenyes de novel·la negra, d'altres, apunts de la revista Un cop de mà (agraeixo l'interès del Consorci per a la Normalització Lingüística en col·laborar-hi) i algun comentari més sobre pel·lícules dirigides per Alfred Hitchcock.

Us agraeixo la vostra acollida i fidelitat. Aquí teniu les deu entrades més visitades:

Consulting, de François Thomazeau

Traducció Maria Llopis

Editorial Alrevés

Col·lecció "crims.cat"

De la solapa del llibre:
François Thomazeau va néixer a Lille el 1961 i actualment viu a Marsella. És considerat un dels pioners del neopolar marsellès juntament amb Jean-Cleaude Izzo i Philippe Carrese. És periodista esportiu, editor i traductor. Ha publicat llibres, assajos i guies de tota mena. Aquí destaquem les seves novel·les negres amb títols com Tontons (2007),  Le maillot jaune s'est échappé (2010) i Les anneaux de la honte (2012), entre una llarga llista. Consulting (2010) és la seva primera novel·la traduïda a l'Estat espanyol.

Consulting és una novel·la mordaç, tant l'estil com el contingut. Els ideals són l'excusa per aplicar els mètodes més salvatges i aconseguir un únic objectiu: sobreviure. 

Tant se val a quin terme del binomi maniqueista "bo-dolent" pertany el personatge, si a la Central dels sindicats o a la Boîte (empresa consultora que els seus serveis ofereixen la solució als acomiadaments massius de les empreses), si al final tots formen part d'una societat global i suren pel ciment com "homes invisibles, camaleons de les llambordes i la grisor". 

La trama recau sobre les relacions tibants i desconfiades entre Pascal, un sindicalista en atur, i Antoine, un consultor que assassina per encàrrec. El llibre capta l'atenció quan víctima i botxí (o a l'inrevés, que mai se sap com pot acabar tot...), es tanquen en una casa, reclosos pels respectius interessos. Gairebé el lector s'ofega amb tanta tensió asfixiant. La crueltat es va vessant  per les ombres feixugues que arrosseguen els protagonistes. Una femme fatale a l'ús, Mathilde, s'hi afegirà per fer trontollar el tracte interessat de la parella antagònica. Les relacions triangulars, com ara els senyals de tràfic que indiquen el perill, només poden estar abocades al fracàs.

"—Benvingut al món dels morts en llibertat provisional—va dir l'Antoine.

—Tots nosaltres som morts en llibertat provisional— va constestar en Pascal."

El text està ple de referències cinematogràfiques, a les polítiques globals i, també, a la seguretat social i a la ineficàcia dels serveis públics. Però res és el que sembla i, amb una tensió prou sòlida per llegir el llibre d'una volada, el final no deceberà.

Per acabar aquest petit comentari, m'agradaria fer esment a l'excel·lent traducció de Maria Llopis. Jo, que la conec, només puc dir que és un plaer treballar amb ella: ho fa des de la senzillesa i la qualitat i per tant, el resultat no pot ser un altre que la distinció.

Un cop de mà!

Va de gramàtica: Per o per a

S'utilitza per

1. Davant de sintagma nominal o d'infinitiu que expressi causa:

L'accident va set produït per una errada.

L'han sancionat per haver agredit un superior.

2. Davant de sintagma nominal o adverbi que expressi situació:

Hi ha gavines per tota la ciutat.

Si voleu fer drecera, passeu per dalt.

3. Davant de sintagma nominal que expressi temps (sinònim de pels volts de):

Hi vaig anar per Nadal.

4. Davant de sintagma nominal que expressi mitjà:

Li ho envio per correu electrònic.

5. Davant de sintagma nominal que expressi opinió:

Per mi, que és un assumpte tèrbol.

6. Com a sinònim de en favor de, en comptes de, en qualitat de o pendent de:

Benestar Social treballa per les persones amb pocs recursos.

Va callar per no dir-li el que pensava.

Tenen per gerent el germà de l'alcalde.

A hores d'ara només queda una plaça per adjudicar.

7. Davant d'infinitiu que expressi finalitat, amb intenció:

L'he visitat per felicitar-lo pel nomenament.

S'utilitza per a

1. Davant de sintagma nominal que expressi destinació:

Van agafar l'avió per a Mèxic.

2. Davant de sintagma nominal que expressi finalitat:

Treballem per a l'escolarització de tota la població infantil.

3. Davant d'adverbi o sintagma nominal que expressi temps:

Ho deixarem per a demà.

Ho prepararem per a la setmana vinent.

4. Davant d'infinitiu que expressi finalitat, sense intenció:

Es necessita vernís per a envernissar les portes exteriors.

Amb la col·laboració de:

* Extret de la revista Un cop de mà, núm. 14. CPNLV.

Madrid:frontera, de David Llorente

Editorial Alrevés

De la contracoberta:

“Con Madrid:frontera, David Llorente irrumpe una vez más en el panorama literario con una novela que fractura los esquemas del género negro y flirtea con lo fantástico, para construir esta compleja distopía que cuestiona la decadente realidad y reescribe nuestro futuro.”

 ______________________________________________________

És Madrid:frontera una novel·la negra?

Sí. Negre petroli.

Flirteja amb el gènere fantàstic?

També. A Madrid li llepa una mar que va escopint cadàvers.

És una distopia?

Malauradament no tant com voldríem.

Per què?

Per això:

Poques vegades començo un dels meus comentaris sobre algun llibre classificant-lo amb un simple adjectiu. És el cas i no se m’acut cap altre que el desgastat “brutal”. Avui en dia, tot ens sembla brutal: un nou grup de música o un nou plat desconstruït. Però, brutal — “brut, d’una violència salvatge”, diu el Diec2— és que 795 milions de persones al món pateixin fam.

A Madrid, per referenciar la mateixa ciutat de què parla l’autor, resulta que 927.177 persones, a data d’octubre de 2015, viuen en situació de pobresa i ja se sent massa sovint aquests termes que ens inventem i disfressem d’etiqueta sanitària perquè no ens caigui la cara de vergonya: un de cada deu menors d’edat pateix pobresa crònica. Però, hi ha qui li’n cau i decideix escriure: Què passaria si elevem a un màxim potencial els indicis que ja veiem al voltant nostre? Com reaccionaríem?

A Madrid:frontera trobareu comebasuras, però també policia antiavalots que hi carrega alliçonada per una ordre neohigienista de netejar carrers. Els carrers tenen nom de fam i estan plens d’edificis a mig construir, els marges de la M30 estan vessats de morts que criden amb la boca reblida de terra, els animals han fugit espaordits—també els ha caigut la cara de vergonya i no volen saber res més dels humans— però ja els han substituït per xapa que caga metall i és ben lucrativa. Els museus i els teatres formen part del passat, no eren rentables. L’església comercialitza amb la caritat, els llibres es cremen (amb picada d’ullet implícita i explícita bradburyana), la mala llet de les persones es torna agra i esdevé lleixiu que fa bones úlceres si la beus. Es persegueix l’immigrant, es maltracta la dona, la gent es concentra en les places per dormir, la policia practica desnonaments massius, a les presons hi ha maltractaments, als sense sostre (anem posant etiquetes que ens diferenciïn bé), als sense sostre, deia, se’ls multa per remenar els contenidors, per existir. Els barris pobres s’enderroquen, que lletjos són, oi?, i s'hi instal·len grans bancs de crèdit, luxosos, plens de... llepaculs. Perquè, l’esperança d’un comebasura es redueix en aconseguir una feina que els faci oblidar el seu fracàs, la seva inutilitat i els retorni la seva identitat, tot i que sigui la d’anar llepant tot el que els hi manin. Però la feina només la tenen els del Cubo, “a lo” Vicenzo Natali, amb la diferència que ningú es qüestiona per què hi està.

Explotació infantil, un ull que salta per una pilota de goma projectada per la policia, delit d’algun destacat de l’exèrcit (léase en clave) per la cacera paquiderma, una educació masclista basada en les competències (E.S.O, E.S.O!), fora Humanitats, vinga carreres tècniques, fugida de cervells en avió, NINI que beuen i fumen al carrer (que vol dir, tot i que no ho sàpiga qui es va inventar la traïdora etiqueta, que ni mengen ni els deixen menjar), control orwellià de la informació, els rics més rics, els pobres ja ni es tenen en peu i enmig: la consciència de cadascú. Cants de sirena, del mar de Madrid, per a qui no vulgui sentir el món.

Madrid:frontera:brutal. Un incombustible, especialment indicat per als “governables”. Gràcies, David Llorente.

Els fils de l'aranya, de Margarida Artitzeta

Després de L'amant xinès, publicat a l'editorial Llibres del delicte, (podeu llegir la ressenya que en vaig fer aquí), torna la inspectora Mina Fuster amb un nou cas en què la corrupció política, el blanqueig de capitals, falsificació de documents, estafa a companyies d'assegurances, tràfic d'armes i un grapat de morts, són els ingredients d'una fórmula que a l'escriptora Margarida Aritzeta, li torna a funcionar prou bé. 

El llibre ens parla des d'una veu camaleònica, que quan és a prop dels personatges es camufla entre les diferents diccions, fins i tot salant els articles, passant d'un argot amb una agilitat frenètica (així com un pim, pam i au!) a un vocabulari més poètic i harmoniós capaç d'apaivagar el ritme i descriure'ns, per exemple, el barri on viu més d'una aranya:

"La ciutat per on camina en Robert queda protegida dels neguits de les barriades pobres, del traüt del polígon químic, de l'activitat portuària, dels fums de la refineria que s'escampen terra endins. És com una petxina nacrada que des del temps del íbers s'estén per tota la falda d'un turonet, quieta i bella, abocada al mar. I també, des de l'antigor, amaga avarament les seves ferides obertes. El dolor, la misèria, la gent que no té on dar-les i roda pel carrer o malviu en carrerons on a penes entra el sol, són les noses invisibles que nafren la carn d'una ciutat perquè a la llarga, sublimades per la mà d'algun artista dotat, en neixin perles."

I ho fa d'una manera portentosa; quan m'he adonat ja havia aconseguit que m'endinsés del tot en el personatge. D'un "feia el que li passava pels daixonses" (sense cursiva), pot passar a un estil que em recorda el de la Rodoreda, quan parla aquella mare tan insuportable que té la Mina Fuster. Si no, veieu: 

"La mare de Mina somriu, melosa, com si atengués visites".

Els recursos per poder canviar tant de registre sense que es vegi afectat el text, com el desordre o els monòlegs intercalats en la veu narrativa, són una delícia.

La novel·la inscriu molt bé els constrastos d'una societat que per una banda té el cos dels Mossos d'Esquadra duent a terme un desnonament (el robatori més immoral que s'hagi legalitzat mai) i per una altra uns ciutadans que amb el sou no arriben prou a final de mes i que escolten música popera que els encanta (a mi em molestava fins i tot veure escrits els noms d'aquells cantants, sort de l'aparició d'una Janis i d'algun altre més), mentre són capaços de veure un telenotícies que parla de les morts de Sicília i Lampedusa i menjar un saltat de verdures i calamarsets. Com bé diu l'autora, "el món estava girat de l'inrevés." 

La vida interior de Mina es presenta més difusa, en comparació de la rellevància que va tenir al primer lliurament de la nissaga, però es veu enfortida pels personatges que, de nou, s'hi incorporen, fent referències intertextuals. En seran les literàries que enriquiran l'obra: n'hi ha d'explícites com Shakespeare, Kafka, Lewis Carroll, Joe Nesbø o Patricia Highsmith, però també n'he trobat d'implícites als noms de segons quins personatges. 

Però, el que més valoro és tot el capgirament d'aquesta trama, com l'autora el va entreteixint i després deslligant, com les bones novel·les policíaques. Els cadàvers de les víctimes resten xuclats per l'aranya, que els deixa abandonats al llarg de l'entramat i segur que, des de la distància,  ja està pensant on tornar a teixir una altra teranyina de les grosses. I nosaltres esperant un nou cas de la inspectora.

Si L'amant xinès era per acompanyar-lo amb un bon trepat, Els fils de l'aranya és per degustar-lo amb un garnatxa ben dolç, per contrarestar la realitat desarrapada de la societat i d'un poder que, si li convé, "ja es cuida de fer canviar les lleis o fer-ne de noves" i maquillar els delictes de legalitat.

 

Un cop de mà!

L'apunt de sintaxi

Riure / Riure'sSortir / Sortir-se'n / Sortir-se

Riure admet l'ús pronominal (riure's) quan significa "burlarse d'algú o d'alguna cosa", i no l'admet quan es refereix a la manifestació física "amb què hom sol expressar una alegria viva o sobtada o com a resposta a les pessigolles".

-Li agrada riure's de la gent, però no de si mateix.

-Els humans són els únics animals que es riuen.

-Els humans són els únics animals que riuen.

El verb sortir només és pronominal en les expressions sortir-se (algú) amb la seva, "aconseguir allò que es proposava", i sortir-se'n, "salvar-se algú de compromisos, dificultats, entrebancs, etc." L'exament era difícil, però me'n vaig sortir prou bé.

-El camió s'ha sortit de la carretera.

-El camió ha sortit de la carretera.

-La reunió s'ha sortit de mare i ens hem acabat insultant.

-La reunió ha sortit de mare i ens hem acabat insultant.

Amb la col·laboració de:

* Extret de la revista Un cop de mà!. Núm. 56. CNLV.

Ressenya de Besòs Mar

Besòs Mar

Lluís Bosch

Editorial Alrevés. Col·lecció crims.cat

De la pàgina de cortesia del llibre: "Besòs Mar va resultar guanyadora del
II Premi Memorial Agustí Vehí 2015, convocat per l'Editorial Alrevés,
 l'Ajuntament de Tiana i l'Associació En Negre."

Besòs Mar és una novel·la greu. El seu pes negatiu descansa en el context sòrdid d'una Barcelona que es prepara per rebre, refregant-se les mans, a milers de turistes que visitaran el Fòrum de les Cultures. És l'any 2003, però també, probablement, els anys seixanta, quan dos policies nacionals corrien pels boscos del País Basc jugant amb la impunitat. Aquesta dualitat s'anirà magnificant en tota l'obra: present i passat, Catalunya i Espanya, Mossos d'Esquadra i Policia Nacional, la lluminositat del Fòrum i la foscor de la perifèria, en definitiva: l'esperança i la mort. M'ha confortat arribar a l'apèndix i comprovar com allò que havia distingit com una dualitat, es complementa amb un joc de miralls que l'autor ens proposa des d'un inici. 

Semblaria doncs, que Besòs Mar és, també, una novel·la de contrastos. Però no ho és. El blanc i el negre es fonen en un gris urbà, envellit, brut, que put "a peix mort". 

"Les arrels dels grans arbres asclaven el paviment i provocaven protuberàncies malignes com butllofes demencials. La natura es delia per sabotejar la colonització del ciment que pretenia sodomitzar-la en va, perquè la penetració del ciment era feble i trencadissa."

Amb un estil aïrat, "de mala hòstia" que diu el narrador de la història, l'autor acompanya amb ritme pausat una trama que resisteix prou bé la tensió i la distribueix al llarg del llibre, tot i no tenir un desenllaç que hom no s'espera. Segons el meu parer, el punt fort del llibre és la força de la veu narrativa. Lluís Bosch té una mirada diferent i se somorgolla en la Barcelona de les herències:

"Els tallers que reparen cotxes tronats i les botigues velletes, la ferreteria que sembla un antiquari, l'estanc amb l'estanquera més guapa de la ciutat, les tavernes de carajillo barato amb cartells de corridas dels anys seixanta, el retrat del Camarón o les banderoles del Betis penjant darrere el mostrador."

En les seves pàgines trobarem la Barcelona que no ven, la que no interessa mostrar i a la qual l'autor no s'estalvia de dir tot el que pensa, a vegades, des de les entranyes més rancunioses que li porten a emetre judicis, comentaris irònics —que admeto m'han fet somriure— i d'altres més colpidors:

"(…)i va tornar a veure aquell Che Guevara malgirbat que és la icona de tantes derrotes."

"Hi ha un món que es mor davant nostre, en silenci i amb discreció, perquè no vol molestar-nos amb la seva defunció. És per això que no ens adonem que la vida és molt llarga i que aquesta longitud és cruel."

"La condescendència no és un bon senyal perquè no resulta tranquil·litzadora: la indulgència només se sent amb els condemnats."

"Res no és tan imperdonable com la propietat qüestionada."

"(..)—Per a mi un carajillo. De Ron Negrita o del que tingueu, mentre no sigui Pujol."

"L'inspector Crespo no sap que els Mossos d'Esquadra poden ser capaços de donar tantes pallisses com els policies de Franco, però en aquell dia de 2003 va imaginar un futur millor."

I per acabar i perquè una és honesta, i sé que l'autor és el que espera de mi, us diré que no he odiat mai tant un personatge com l'inspector Crespo i em prendré la llicència de dir-li tot allò que anava pensant mentre llegia: es usted un viejo verde, uno de esos de rancio abolengo, un corrupte i un masclista bavós de piteres. No m'estranya que es vulgui desinhibir amb l'alcohol, jo tampoc em suportaria. 

Com veieu, aquest espècimen d'home no deixa indiferent; em temo que  també era premeditat per l'autor. En qualsevol cas, ho faig extensiu a l'obra: quan remou és que és bona. Llegiu-la, val la pena.

Ressenya Maldita Verdad

Empar Fernández
Editorial Off Versátil

Maldita verdad és el tercer títol que ens presenta l'autora Empar Fernández, d'una trilogia en què s'encara, d'una manera avinent, al dolor i la culpa. Cada volum es pot llegir per separat; les dues novel·les anteriors són: La mujer que no bajó del avión i La última llamada.

Dic avinent perquè, com també l'amor, el dolor i la culpa són sentiments universals inherents a l'ésser humà. No és difícil, doncs, empatitzar amb les famílies que ens mostra l'autora en les pàgines de la seva obra. És més, trobo que la seva genialitat és la capacitat que té de descriure aquells elements d'una quotidianitat (una perquè és concreta: un barri, una professió, etc.) que el lector podrà reconèixer com si fossin seus. Entre plats de duralex, papers pintats estrafolaris i cortines setantenes, una té la impressió de recordar la casa dels seus avis. Si a sobre, parla dels mateixos carrers on va viure la meva àvia, us podeu imaginar com he pogut rememorar l'olor de vellesa, la fredor del terratzo rosegat.

Tot i que encara no m'he llegit La mujer que no bajó del avión (ho faré!), sí que he pogut apercebre una evolució en aquest eix que unifica els dos darrers llibres i em consta que també passa així amb el primer. Com si es tractés d'una intertextualitat restringida a la trilogia, l'autora es va retroalimentant en el seu aprofundiment de l'estudi de la culpa per acabar resolent en una màxima amb què tots estarem d'acord: hi ha veritats que maten. 

Quant a tècniques literàries del gènere negre, Empar Fernández conserva en Maldita Verdad certes pautes que recomanava Rafael Tasis a l'hora d'escriure novel·la policíaca, com ara: "(…) dues morts fan un bon número", "no convé que les víctimes siguin massa conegudes del lector", "el detectiu ha de ser invariablement simpàtic. Aquesta regla no té excepció quan es tracta d'un amateur o d'un policia privat (…), que pot quedar en ridícul de tant en tant" perquè "ja se sap que els detectius privats estan avesats a rebre copioses pallisses (…)".
Però on potser veig jo l'originalitat genuïna (aquella que els moderns perseguien, en defuig de la transformació del que era ja escrit, ja "inventat"), és en la manera de tractar la regla d'or de les novel·les del gènere en què el crim s'havia de pagar per part de l'assassí. Sí, un crim no és gratuït mai i l'autora ens mostra quina és la pena més dura a complir-se: la culpa.

Aquestes són les novel·les negres que més m'agraden, les que apregonen en la personalitat més íntima dels personatges; aquella que no manifesten quan es relacionen socialment, sinó que la deixen eixir en la soledat d'una habitació, un cop tancada la porta, abans d'intentar reconciliar la son amb el malson de viure. Un plantejament "humilde y cercano", com ens avança al pròleg el director de la col·lecció David G. Panadero, però que l'autora l'eleva i reïx en presentar-lo d'interès general. Enhorabona, Empar, en volem més!

Un cop de mà!

El comentari lèxic

Sentir / Escoltar

No confonguem aquests dos verbs, que tenen un matís de significat diferent.

Sentir vol dir "percebre un so" (fet involuntari). Una persona que tingui el sentit de l'oïda (que hi senti) sentirà una cosa encara que no vulgui: un crit, un soroll, un cop de porta, música de fons, etc.

En canvi, escoltar és una acció voluntària. Vol dir "parar atenció". Una persona escolta alguna cosa perquè està atenta i té desig de fer-ho: un conte, una altra persona, la ràdio, una cançó, una lliçó, etc.

—Que no em sents? T'he dit que apaguis la ràdio!

—Si que et sento, perquè prou que crides, però estic escoltant un programa que m'agrada molt.

—No has sentir un soroll?

—No, jo no he sentit res!

—A veure… Calla i escolta.

El desvetllamots

Sovint sentim a dir quan algú ens crida fort a l'orella: "Ai, que m'estàs deixant sord". I és ben bé una llàstima que fem servir dos verbs quan en tenim un, el verb eixordar, ben genuí, per expressar el mateix. Convé, doncs, recuperar aquesta paraula.

Amb la col·laboració de:

*Extret de la revista Un cop de mà. Núm. 56 del CNLV.