Empar Fernández
Editorial Off Versátil
Maldita verdad és el tercer títol que ens presenta l'autora Empar Fernández, d'una trilogia en què s'encara, d'una manera avinent, al dolor i la culpa. Cada volum es pot llegir per separat; les dues novel·les anteriors són: La mujer que no bajó del avión i La última llamada.
Dic avinent perquè, com també l'amor, el dolor i la culpa són sentiments universals inherents a l'ésser humà. No és difícil, doncs, empatitzar amb les famílies que ens mostra l'autora en les pàgines de la seva obra. És més, trobo que la seva genialitat és la capacitat que té de descriure aquells elements d'una quotidianitat (una perquè és concreta: un barri, una professió, etc.) que el lector podrà reconèixer com si fossin seus. Entre plats de duralex, papers pintats estrafolaris i cortines setantenes, una té la impressió de recordar la casa dels seus avis. Si a sobre, parla dels mateixos carrers on va viure la meva àvia, us podeu imaginar com he pogut rememorar l'olor de vellesa, la fredor del terratzo rosegat.
Tot i que encara no m'he llegit La mujer que no bajó del avión (ho faré!), sí que he pogut apercebre una evolució en aquest eix que unifica els dos darrers llibres i em consta que també passa així amb el primer. Com si es tractés d'una intertextualitat restringida a la trilogia, l'autora es va retroalimentant en el seu aprofundiment de l'estudi de la culpa per acabar resolent en una màxima amb què tots estarem d'acord: hi ha veritats que maten.
Quant a tècniques literàries del gènere negre, Empar Fernández conserva en Maldita Verdad certes pautes que recomanava Rafael Tasis a l'hora d'escriure novel·la policíaca, com ara: "(…) dues morts fan un bon número", "no convé que les víctimes siguin massa conegudes del lector", "el detectiu ha de ser invariablement simpàtic. Aquesta regla no té excepció quan es tracta d'un amateur o d'un policia privat (…), que pot quedar en ridícul de tant en tant" perquè "ja se sap que els detectius privats estan avesats a rebre copioses pallisses (…)".
Però on potser veig jo l'originalitat genuïna (aquella que els moderns perseguien, en defuig de la transformació del que era ja escrit, ja "inventat"), és en la manera de tractar la regla d'or de les novel·les del gènere en què el crim s'havia de pagar per part de l'assassí. Sí, un crim no és gratuït mai i l'autora ens mostra quina és la pena més dura a complir-se: la culpa.
Aquestes són les novel·les negres que més m'agraden, les que apregonen en la personalitat més íntima dels personatges; aquella que no manifesten quan es relacionen socialment, sinó que la deixen eixir en la soledat d'una habitació, un cop tancada la porta, abans d'intentar reconciliar la son amb el malson de viure. Un plantejament "humilde y cercano", com ens avança al pròleg el director de la col·lecció David G. Panadero, però que l'autora l'eleva i reïx en presentar-lo d'interès general. Enhorabona, Empar, en volem més!
