Caliu sota les cendres, de Dora Muñoz

Llibres del Delicte
254 pàgines

Després de Massa mares per a un fill (podeu llegir-ne la ressenya aquí), Dora Muñoz torna amb una segona novel·la negra de tall clàssic que poua dins la immundícia dels crims perpetrats als primers anys del franquisme. 

*De l'epíleg: (...) n'Aurora Picornell,
activista republicana executada el gener del 37 al cementiri de Porreres.
Com ella, a Mallorca més de 2100 persones van ser ejecutados durant la guerra civil."

Caliu sota les cendres és una història escrita en present que rememora el passat com una penitència que arrosseguen els penats però, també, els botxins. Quan el mal escampa durant tants anys impunement, la necessitat d’una justícia, ni que sigui simbòlica, s’apodera dels personatges d’aquesta trama. I no seran ni un, ni dos, ni tres. A l'obra trobareu un bon elenc de personatges, alguns evocats i d’altres secundaris, tots ells amb bons motius per matar. He de dir que alguns noms m’han fet somriure; si la llegiu, ja sabreu per què. 

La trama comença amb l'assassinat d'un empresari jubilat i la sotsinspectora Camil·la Vázquez, juntament amb els oficials Pep i Pere, seran els encarregats d’esbrinar qui i per què el va matar. M’ha semblat una novel·la de presentació de la investigadora (a diferència de la seva anterior novel·la que n’era una de casual, en aquest cas és policia) i del seu entorn: marit i filles. I potser una possibilitat de seguir gaudint dels casos de Camil·la Vázquez. 

Una de les veus que més he gaudit ha estat la de na Vica, la seva reminiscència fa mal, toca os. La recerca d’una justícia reparadora, moral, es converteix alhora en un altre personatge més de la novel·la que surarà a la deriva, arreu dels capítols. 

“Ens duen presos sols per

haver volgut sempre el millor per a tothom, per haver defensat la cultura i la llibertat. (...)”

No serà l’única crítica social que hi trobarem, de la mà de l’escriptora farem un recorregut per la Mallorca no turística, pels baixos fons i posarem veu a les kellys i la lluita contra l’explotació laboral.

*De la solapa: Dora Muñoz (Palma, 1954). Treballà com a psicopedagoga fins a la seva jubilació. Sempre li agradà escriure, de petita contes i d'adolescent poemes, però ho va deixar de fer atrapada en la seva vida professional i familiar fins que ja tard va reprendre aquell antic interès que l'ha duita a escriure relats curts, algunes publicats al recull Puro Cuento (ed. La Baragaña) i Un malson (I premi cruce de caminos Negrecriminal), i també al seu blog Varietat d'incerteses. Com que sempre li ha agradat llegir novel·la negra al final es decidí a escriure'n també i abans d'aquesta publicà Lluna negra (amb Pere Morey i J.M Vidal Illanes) i Massa mares per a un fill, la seva primera novel·la en solitari publicada també per Llibres del Delicte.

Tot el llibre està amarat de la tonada mallorquina de l’escriptora que tant m’agrada, de referències culinàries, musicals i pictòriques. Una novel·la molt ben tancada, amb doble final que satisfarà tothom. 

Si el voleu comprar, aquest dissabte l'autora el presentarà al festival de literatura i cinema negre Vilassar de Noir.

Aquí us deixo la web del festival amb el programa inclòs.

Carthage, de Joyce Carol Oates

Editorial Alfaguara

530 pàgines

Llegir l’Oates és saber que en gaudiràs, que t’inquietaràs, però també que n’aprendràs. Ens trobem davant d’una novel·la que inclou bona part de l’univers literari de l’autora. A mesura que l’anava llegint podia identificar una certa intertextualitat pròpia, en concret d’un relat, "Strip Poker", del recull Dame tu corazón. La figura de l’adolescent (o d’una adolescència tardana) irromp en la vida d’una família que reuneix les bases de l’idealisme nord-americà. Dues germanes i una rivalitat. L’harmonia d’una comunitat es trenca i ho fa de la manera més abrupta que ho pot fer: amb violència. 

Els dits del veïnat inquisitiu apuntaran el rostre d’un excombatent de l’Iraq, un patriota que es va allistar per defensar “l’ultratge” al seu país, després de l’11 S. 

Oates perfilarà una crítica social, de vegades subtil, d’altres explícita i abordarà temes com les presons, la pena de mort i la guerra. Però on de veritat el text poua és en la condició humana: en la frustració, en la manipulació, el sabotatge, l’autodestrucció i el perdó. Podrem posar-nos en la pell de cada un dels personatges, magistralment dibuixats. 

El llibre se m’ha fet a estones llarg. L’inici giravoltava i no acabava d’avançar, per això crec que les 530 pàgines no estan justificades. Malgrat això em reconfortava saber-me dins del particular món de l’autora, fosc i tètric, que llibre rere llibre ha anat construint. És la mestria de l’Oates, és el seu savoir faire. Personalment crec que cada llibre ha de tenir l’extensió que ell demana i en aquest he notat un forçat farciment de temes paral·lels que queden poc connexos en la història i que ben bé podrien conformar-ne el central d’un llibre nou. 

Tanmateix, l’he gaudit. Tot el que he llegit de l’Oates em reconcilia amb mi mateixa o amb un mal dia o amb un llibre que recentment he abandonat. Ja ho té la literatura, això. 

Rey de picas. Una novela de suspense, de Joyce Carol Oates

Editorial Alfaguara

Traducció Jose Luís López

229 pàgines

Joyce Carol Oates és una de les autores que admiro. Crec que de tots els llibres que he llegit d'ella, aquest és l’únic menys compromès socialment, però també hi ha força crítica social. Perquè és tracta d’un homenatge, d’un divertimento on l’autora conjuga antics clixés atmosfèrics i picades d’ull a trames icòniques per configurar tot un joc metaliterari. No debades, el subtítol: una novel·la de suspens, no deixa de constatar aquests trets que de seguida hi descobrirem. 

Un escriptor de novel·la comercial, Andrew J. Rush, es veu assetjat per una dona (clarament s'entreveu una intertextualitat de la trama de Misery). Rush és famós, ha venut milions d’exemplars i s’ha enriquit amb el beneplàcit de la crítica. Ho té tot de cara, però amaga un costat fosc de la seva personalitat. Sent una veu, pateix una mena d’esquizofrènia. Fart de la vida acomodada i dels elogis, canalitza aquests pensaments pertorbats i reprimits en el dia a dia escrivint novel·les masclistes, violentes i inadequades per a una comunitat hipòcrita on imperen les aparences. Un Vernon Sullivan en mans d'un Boris Vian desfermat.

La trama comença quan la dona que l’assetja (aquesta vegada no serà una infermera, sinó una escriptora molt enginyosa però d’estil mediocre que no ha aconseguit ser editada) el denuncia per plagi. 

D’una manera molt hàbil, disfressant la novel·la gairebé de paròdia, Oates fa una bona repassada al món editorial, on les dones es manifesten amb més talent que els homes, fins i tot més creatives, però subjugades al sexe que les domina socialment. El toc divertit el trobarem amb el protagonista obsessionat  (també) amb l’ínclit Stephen King. És, alhora, un homenatge als autors clàssics com Shakespeare, Milton, Thackeray, Dickens i Sir Walter Scott o a obres pròpiament de gènere com Frankenstein, El darrer home, Dràcula o Una altra volta de rosca, entre altres. 

Ideal per llegir-lo una nit de tempesta amb manteta i una copa de vi negre.

Fotografia@Marion Ettinger
De la solapa: “Joyce Carol Oates va néixer a Lockport, Nova York, l’any 1938. Autora de més de 50 novel·les, més de 400 relats breus, més d’una dotzena de llibres de no ficció, vuit de poesia i obres de teatre en quatre dècades. És una de les grans figures de la literatura contemporània nord-americana. Ha estat guardonada amb nombrosos premis, com el National Book Award, el PEN/Malamud Award i el Prix Fémina Éstranger. L’any 2011 va rebre de mans del president Obama la National Humanities Medal (...) i l’any 2012 el Premi Stone de la Oregon State University per la seva carrera literària.”

Secundaris, de Núria Cadenes

Editorial Comanegra

144 pàgines

El títol forma part de l’aventura literària, “Matar el monstre”, de l’editorial Comanegra. Amb motiu del bicentenari de l’obra descomunal Frankenstein or The Modern Prometheus, de Mary Shelley, l’editorial ha convidat set autors perquè retratin una Barcelona concreta. A cadascú li corresponia escriure sobre un any i tots abasteixen dos segles, des de l’any 1818 fins al 2018, amb plena llibertat per fer-ho. Només s’ha puntualitzat el condicionant d’incloure un personatge transversal a tots els volums i la possibilitat de fer referència al monstre, aquell que es delia per ser acceptat i el qual tothom rebutjava. Quina condició més humana, no trobeu? 

És estrany que no hagi ressenyat mai la Núria Cadenes, ja que fa temps que l’admiro com a escriptora, fa temps que em fa feliç llegir-la i fa temps que la vaig recomanant pel món. Amb Tota la veritat  (VII Premi Crims de Tinta) em va deixar amb ganes de més, de molt més, i és exactament el que m’ha passat amb Secundaris.

Ambientada l’any 1992, l’any de les Olimpiades, Núria Cadenes retrata una Barcelona perifèrica, la del Turó de la Peira. Una Barcelona diferent de la dels voluntaris olímpics. Qui vol ser voluntari de cap esforç quan la seva vida ja és una cursa olímpica: pujar la muntanya per viure-hi, sortejar els ferros que apuntalen els habitatges corcats d’aluminosi o saltar els esvorancs d’una Barcelona sargida? 

L’autora arrenca imatges d’un dia qualsevol, narra a pessics escenes d’un barri enfosquit en el no-res, que mira des de l’altura l’esdeveniment mundial. I és que a Secundaris, aquest barri serà un altre personatge més.

Dies en què el món ens mira, es deia (jo ho recordo prou). I dies en què s’amagarà la brutícia sota una catifa i es pintaran de blanc les parets sobre les ditades d’una mà tremolosa perquè encara no s’ha pogut xutar. La mirada de Cadenes se centra en la quotidianitat dels que no són protagonistes, dels que no són cap abanderat fent la volta a l’estadi ni representen cap país: dels secundaris, dels perdedors d’una cursa arreglada d’abans. 

Amb un to de vegades rabiós i amb el seu estil característic —viu fins a l’insult—, l'autora assenyala la realitat incòmoda com ara les injustícies dins la presó, que són més injustes, que són més presó. La novel·la negra és això, és il·luminar la foscor i parlar de morts soterrats entre la runa. 

Me n’ha faltat més, com sempre, no pot ser que només gaudeixi un dia de la Cadenes. Se m’ha fet tastet, estimada Núria Cadenes, i vull atipar-me de tu. 

 

Fotografia @El Periódico

Els autors que formen part de la col·lecció “Matar el monstre” són Ada Castells, Mar Bosch, Julià de Jòdar, Miquel de Palol, Susanna Rafart, Núria Cadenes i Jordi Coca. Malgrat que tots els títols comparteixen un mateix personatge, que canviarà de nom però no d’aparença, se’n poder llegir i gaudir per separat. El gaudi afegit vindrà un cop llegides les set novel·les, quan s’esbrinarà el joc que amaga l’enigmàtic personatge.

Carne trémula, de Ruth Rendell

Editorial Alfaguara

342 pàgines

M’agrada recuperar autors clàssics. I darrerament m’he proposat fer-ho amb autores. Ruth Rendell n’és una i, una vegada més, constatem que és una escriptora massa oblidada malgrat la seva gran qualitat literària; potser perquè és una dona.

Fa pocs dies en una entrevista em van preguntar per què ara hi havia tantes dones que escrivien novel·la negra. La meva resposta va ser que de sempre havien existit dones que escrivien aquest gènere; altra cosa és que no en transcendís. L’exemple més rotund —entre d’altres també flagrants— és el cas de Margaret Millar, qui va superar en creativitat i qualitat el seu home, el famós escriptor Ross Mcdonald (pseudònim de Kenneth Millar). A ell si se li considera un referent de la novel·la negra americana. Res no ha canviat, només s’ha de veure les escriptores que són convidades als festivals, les escriptores que són traduïdes o que són incloses en les antologies. Parlo en general, és clar. Precisament per això fa mal. 

Ja em perdonareu, però llegir la Ruth Rendell i no reparar en la injustícia del mèrit no reconegut suficientment em sembla continuar abaixant el cap.

*De la solapa del llibre (any d'edició 1989): "Des de la seva primera novel·la, From Noon with Death, publicada fa vint-i-cinc anys, Ruth Rendell ha obtingut els premis més importants destinats a destacar  la millor mostra de la novel·la policial: Daga d'Or, Daga d'Argent de la Crime Writer's Association. Premi Edgar i Premi dels Arts Council. La seva obra és considerada, cada vegada amb més freqüència, com una incursió extraordinàriament personal en la literatura del crim. (...) Un dels noms imprescindibles en la moderna ficció britànica."

Carne Trémula és un llibre impactant. Comença amb una gran tensió que es mantindrà en tot el llibre. 19 capítols amb tres elements de conflictes ben conjugats: una fòbia, un trauma infantil i una obsessió. El tema central aparentment és el de les violacions sexuals, però l’autora va més enllà i arriba a qüestionar tant les funcions de les presons com la reinserció dels violadors. Des del pensament del delinqüent, estudia la condició humana, els èxits i les frustracions, d’una manera profunda i alhora asèptica. La veu narrativa no es veurà afectada per cap judici de valor. No cal dir que el recomano molt i molt.

Una obra mestra que va inspirar a Pedro Almodóvar per a dur-la al cinema. Però, sabíeu que fins a vuit pel·lícules més, d’altres llibres de la Rendell, van ser adaptades al cinema? Aquí us deixo la relació per si és del vostre interès i voleu recuperar algunes d’elles.

1)        Diary of the dead(1976), de Arvin Brown, adaptació de Un horitzontal, dos vertical.

2)        A judgment of stone(1986), de Ousama Rawi, basada en el llibre La dona de pedra.

3)        Tree of hands(1989), de Giles Foster. Adaptació d’El fill perdut.

4)        La cérémonie(1995), de Claude Chabrol, és una altra adaptació, en aquest cas francesa, de La dona de pedra.

5)        Carne Trémula(1997), de Pedro Almodóvar. Inspirada en l’obra homònima de la qual parlem.

6)        Betty Fisher et autres histoires(2001), de Claude Miller, una altra adaptació de la novel·la El fill perdut.

7)        La demoiselle d’honneur(2004), de Claude Chabrol, adaptació del llibre Amors que maten.

8)        Valentin, Valentin(2014), de Pascal Thomas. Adaptació de Tigerly’s Orchild.

Jazz Gang, de H.Paul Jeffers

Seleccions La Cua de Palla. Edicions 62

Traducció d’Oriol Carbonell i Curell

188 pàgines

Un clàssic de la novel·la negra ambientada l’any 1935 a Nova York. Justament quan la Prohibició, la coneguda “llei seca” és abolida. Els mafiosos s’han enriquit amb el contraban i els gàngsters cerquen nous negocis, com ara el robatori d’uns diamants. 

L’autor utilitza la investigació d’un assassinat a l’Ònyx Club, un local de jazz del carrer cinquanta-dos. El llibre és un deliciós treball de descripció tant dels locals com dels músics d’aquella època, del bressol de les jams-sessions. El jazz ha deixat de ser la música dels negres, ja “ha conquerit l’ànima dels blancs”.

L’investigador privat i “ex-bòfia” Harry McNeil és contractat per la dona del difunt. El que d’inici semblava un cas de venjança anirà complicant-se fins a esdevenir un retrat de l’època, on mafiosos i simpatitzants del moviment nazi persegueixen el mateix objectiu: obtenir riqueses per procurar-se el poder que necessiten per a finançar els respectius interessos.

Així, a la figura de l’investigador privat se li afegeix la de la femme fatale i  uns quants secundaris, alguns jueus, d’altres homosexuals (en la traducció original “donetes”). Tots els prejudicis es veuran qüestionats per la persona de McNeil que en pròpia veu ens anirà relatant tant la investigació com els seus pensaments. 

Novel·la farcida de violència, intriga i una ironia fina, fina amb què criticarà la societat americana dels anys quaranta. 

*De la contracoberta del llibre:

"H. Paul Jeffers només tenia uns quants mesos quan van tenir lloc els fets de Jazz Gang, que es desenvolupen al cabaret famós de l’Onyx, i el fabulós Carrer del Jazz només era un record quan va anar a viure a Nova York on començà a escriure llibres i a treballar a la televisió i a la ràdio, en un edifici a l’altre costat del carrer on l’Onyx va tenir èxit durant els anys trenta i quaranta. Ha escrit The Adventures of the Stalwart Companions, una novel·la de Sherlock Holmes situada a Nova York  l’any 1880;Wanted by the FBI; See Parris and Die; Sex in the Executive Suitei diverses històries per a joves i assaigs sobre història americana. També ha estat professor de periodisme a diverses escoles universitàries i universitat, professor Fullbright a Tailàndia, productor de discs i autor dramàtic."

La dama fantasma, de William Irish

L’he rescatada de la Selecció de La Cua de Palla, concretament publicada amb el número 44 i traduïda per Rafael Tasis. Vaig adquirir el llibre de vell i, malgrat els espòilers que m’anava trobant escrits a l’inici de cada capítol, ha estat una lectura d'estiu força interessant.

Scott Henderson s’ha barallat amb la seva dona i decideix oblidar-se’n clavant un cop de porta i fent servir les entrades que tenia per a un espectacle amb la companyia de qualsevol dona amb qui s’hi creués. Sense noms, sense intercanvi de telèfons, tots dos gaudeixen de la companyia i de l’anonimat implícit. Quan Henderson torna a casa, troba morta la dona i a partir d’aquest fet comença l’argument d’aquesta novel·la negra, signada per William Irish, pseudònim de Cornell Woolrich, l'any 1965. 

Conrad Woolrich (Nova York, 1903-1968)

Les novel·les que va escriure de més èxit són: La núvia anava de negre (1940), La nit té mil ulls, La sirena del Mississippi, Em vaig casar amb una morta, Àngel negre i La finestra indiscreta, obra que Hitchcock adaptà al cinema l’any 1954.

L’autor utilitza l’excusa del crim, aparentment passional, per fer un repàs de la societat de l’època. El text té una estructura a contrarellotge, ja que el marit és condemnat a pena de mort —se l’acusa d’haver estrangulat la dona— i només se salvarà si algú, del gran nombre de testimonis que el van veure acompanyat d’una dona misteriosa la nit de l’assassinat, ho desmenteix. Però sembla que ningú la recorda, com si es tractés d’un fantasma, i el temps el constreny esdevenint tot un malson. El títol de cada capítol són els dies que falten perquè la condemna s’executi.

Novel·la negra amb tocs fantasmagòrics i clima de suspens assegurat.

Cuentas pendientes, de Susana Hernández

Alrevés Editorial

256 pàgines

Publiquem una altra ressenya de les lectures del passat mes d'agost. Cuentas pendientes és el tercer títol de la sèrie que signa Susana Hernández; els altres dos que protagonitza també la sotsinspectora Rebeca Santana són: Curvas peligrosas i Contra las cuerdas. No n'havia llegit cap, tanmateix això no ha interferit a l'hora de copsar els esdeveniments tant passats com actuals que l'autora aborda.

Susana Hernández ha publicat, entre altres novel·les: La puta que leía a Jack Kerouac (Lesrain, 2007/ LcLibros, 2012), Curvas peligrosas (Odissea, 2010 / LcLibros 2017), Contra las cuerdas (Alrevés, 2012) i Cuentas pendientes (Alrevés, 2015). La seva obra ha estat premiada amb dos premis del festival Cubelles Noir, en castellà i en català, i ha estat finalista d’altres com el Novelpol i els dels festivals de novel·la negra Tenerife Noir, València Negra i Salamanca Negra. Amb Males decisions, (Alrevés, 2017), s’estrena en la novel·la negra en català. També ha participat en diverses antologies criminals com, entre altres:  Elles també maten (Llibres del Delicte, 2013), Fundido en negro (Alrevés, 2014), Diez negritos, nuevas voces del género negro en español (Alrevés, 2015).

"Què podeu fer un dia, a l’estiu, amb onada de calor inclosa? Llegir-vos d’una atacada aquest llibre. Així ho he fet jo. L’havia comprat feia mesos però no trobava el moment adequat, potser perquè fugia de sèries policials ja que enguany n’havia llegit força. Però com m’agrada molt com escriu l’autora, m’hi vaig decidir (podeu llegir aquí la ressenya que vaig fer del seu darrer llibre, Males decisions). La sorpresa va ser que no vaig poder deixar Cuentas pendientes fins al final, com ja m'havia passat amb l'anterior. 

El text, d’estil depurat i àgil —gens impostat i alhora molt treballat— ens presenta un cas d’explotació sexual infantil. Aquesta trama, com a eix conductor de la investigació inicial de la parella policial Vázquez-Santana, s’anirà entreteixint entre altres subtrames. Algunes d’elles arrossegades d’un parell de casos anteriors que ens ajudaran a entendre els personatges, el seu passat i fins i tot, m’aventuro a dir, que el seu futur. Tant de bo.

El personatge de la sotsinspectora Santana és entranyable, d’una personalitat captivadora. Amb la jupa de cuiro, la Harley-Davidson i lleial de mena, Santana no dubtarà a infringir certes normes i plantejar-nos algun dilema moral. Ella, però, ho té clar quan es tracta de defendre Malena, la seva estimada advocada convertida ara en fiscal.

No dic res més perquè val la pena gaudir de les intrigues, de la manera com estan narrades, del ritme frenètic i dels diàlegs vibrants. Us el recomano molt."

Memoria de crímenes, de Ray Bradbury

Editorial Edhasa

294 pàgines

Seguim amb les ressenyes dels llibres que vaig llegir durant les vacances d'estiu. 

Avui us parlaré d'una recopilació de contes policíacs de l’escriptor Ray Bradbury, escrits als anys 40 per a diferents publicacions —Dime Detective, Dime Mistery Magazine, Detective Tales i la coneguda Black MaskVan—,  i editats als anys 80 amb el títol Memoria de crímenes. 

En destaca la introducció on un honest i generós Bradbury reconeix que anava a la saga dels emergents Hammet, Chandler i Cain i que, potser, alguns d’aquests contes no són els millors textos que havia escrit. A banda, hi trobareu uns quants consells curiosos per als amants de l’escriptura i els noms de Leigh Brackett i Ross Mcdonald als quals agraeix tot el que sabia sobre el gènere.

Leigh Brackett va ser una escriptora de ciència-ficció i guionista. Dels seus treballs en guions, en destaquen les pel·lícules: El somni etern (1946), Riu Bravo (1959), El llarg adéu (1973) i l’ínclita L’imperi contraataca.

Gairebé tothom coneix Ross Mcdonald, pseudònim de Kenneth Millar, com un dels grans clàssics del gènere negre, l’hereu d’Hammet i de Chandler i el creador del detectiu Lew Archer. Jo el vaig conèixer, però, mitjançant la dona, Margaret Millar, també escriptora de gènere. 

El relat El pequeño asesino amb què obre l’antologia m’ha semblat sublim, un dels millors relats psicològics que he llegit des de fa temps. La resta giraran més al voltant de la identitat de l’assassí o de com ensortir-se d’uns assassins potencials sense prendre cap mal. Aquests darrers són els que protagonitza el detectiu Douser Mulligan, antic policia molt traumatitzat per la mort d’un germà, també policia, a mans d’un criminal. Des d’aleshores, es dedica a la cacera de criminals, els burxarà, els provocarà fins que acabarà amb ells. Precisament són els relats que he trobat més fluixos, tot i que m’ha divertit les picades d’ull a Sam Spade, descrivint un detectiu amant d'intentar caragolar cigarros, però a diferència del detectiu creat per Hammet, no ho aconsegueix. En canvi, n’hi ha d’altres d’estil exquisit com l’intitulat Ayer vivía.

Ray Bradbury, premiat i reconegut arreu per Fahrenheith 451 o

 Les cròniques marcianes fou escriptor, guionista i dramaturg. 

També conreava relats curts, assaigs i poesia.

Una gran troballa a les prestatgeries de llibreries de vell que m’ha entretingut aquest estiu.

Tants interlocutors a Bassera, de Manuel de Pedrolo

Editorial Llibres del Delicte

290 pàgines

Prologat per la comissària de l’Any Pedrolo, l'escriptora  Anna Maria Villalonga, ens arriba aquesta reedició de Tants interlocutors a Bassera, una més dels cent vint títols que va signar l’autor. I és un goig comprovar com les editorials, diferents entitats i, en definitiva, els lectors gaudirem de les gairebé trenta reedicions que, de moment, se’n tenen previstes publicar tal com ens informa Villalonga.

La novel·la que publica l’editorial Llibres del Delicte, coincidint amb el seu cinquè aniversari, és un homenatge a l’autor alhora que tota una sorpresa. Pedrolo ens segueix captivant amb cada llibre, però potser amb aquest encara més perquè es tracta d’un text molt peculiar, amb força diàlegs que ben bé podrien configurar alguna escena d’una obra de teatre.

Joan Porta arriba a Bassera per esbrinar una incògnita que pul·lula per la seva ment des que va trobar un retall del diari de la seva mare. Pedrolo utilitza la intriga per resoldre, a banda d’un assassinat i un possible rapte, un neguit existencial del protagonista. Un viatge al passat, una recerca de la identitat, on anirà descrivint les vides dels “interlocutors” a través dels quals intentarà conèixer la veritat d’uns fets que van quedar soterrats amb el pas dels anys. 

“(...) hi ha dues persones que no posseeixen un sentit d’identitat massa profund. Són d’una manera, i se’n senten d’una altra. No han pogut reconciliar-se amb elles mateixes.”

La lectura, força àgil a causa dels diàlegs, del magnífic ús verbal i d’emprar la primera persona en temps present, anirà aprofundint en la personalitat dels veïns d’aquest poble. I en especial, en la d’una jove que farà de rèplica a l’investigador casual i amb qui mantindrà profundes converses sobre la insatisfacció personal, el dolor, l’autodestrucció i el sentiment de culpa. 

“—Sempre he viscut esperant. Però es diria que només l’espera m’ha fet il·lusió, que només l’espera tenia sentit.”

Una interessant lectura, més enllà del gènere negre —n’utilitza certes pautes per mantenir la tensió narrativa—, que ens permetrà acostar-nos als convencionalismes, als secrets i a les vergonyes de la societat de l’època.

 

Fotografia: @Gustau Nacarino
*De la solapa del llibre: “Manuel de Pedrolo (1918-1990) poeta, dramaturg, contista, novel·lista, articulista i traductor és un dels escriptors més prolífics i fecunds de la història de la literatura catalana. Autor de més de 120 obres, va conrear tots els gèneres: teatre poesia (inclosa la poesia visual), narrativa breu, novel·la (amb més de 70 títols), diaris i articles en premsa. Entre 1963 i 1970, va dirigir la col·lecció de novel·la policíaca La Cua de Palla. Va escriure Tants interlocutors a Bassera el 1960 però, per diferents motius, no es va publicar fins al 1992, de manera pòstuma.”