Marc Moreno
Editorial Llibres del Delicte
Deia José Saramago que a l’hora d’obrir un
llibre s’havia d’anar amb molta cura, ja que l’autor és a dins.
M’he recordat d’aquesta frase llegint Contra l’aparador, de l’autor Marc
Moreno, perquè l’he pogut reconèixer en la totalitat de les seves pàgines.
Amb un estil més subjectiu del qual ens tenia acostumats
als seus primers llibres, l’escriptor ens apropa a una prou esfereïdora realitat
com l’existent a la unitat de cures intensives de l’hospital Sant Joan de Déu.
Contra l’aparador és una novel·la coral,
escrita en present i en tercera persona. Només hi ha un personatge que no és
del barri, una sergent dels Mossos d’Esquadra, que es dirigeix directament en primera
persona. Per a mi, aquesta opció ha estat una de les més intel·ligents del
llibre. Si la intenció de l’autor era apropar-se més al lector, he de dir que
ho ha aconseguit.
Hi ha molts elements a ressaltar d’aquest
llibre. Un d’ells és l’excel·lent descripció del barri que combina la
informació que va gestionant la veu narrativa juntament amb les accions d’uns
personatges ben perfilats, que destaquen per la versemblança del seu
llenguatge. Menció especial al divertit tàndem Cruyff-Rexach; no en puc dir res més!
“Deixo de mirar-los i fixo la vista perduda en
l’infinit. En les fileres de bancs i arbres que arriben fins al final del
carrer. En els grups de jubilats i nois joves —a aquestes hores d’inici de la
tarda més jubilats que joves— que omplen els bancs. En algun gitano que
col·loca les gàbies d’ocells al sol, amb la cremallera de la tela de protecció
oberta perquè es ventilin els animals, s’espavilin i cantin. En el ritme lent
del dia a dia d’un barri que sembla aturat des del moment que el van construir.
Però no veig la famosa duresa d’aquests carrers. Potser és massa d’hora,
encara, i necessitem que el sol caigui un parell d’hores més per començar a
veure passejant els rostres afilats per les drogues i les males intencions.”
Però, potser, el recurs literari que més m’ha
captivat és l’ús dels diàlegs reformulats en narració àgil:
“Quan l’Òscar i l’exdona arriben a la porta,
la infermera somrient els comunica, sense perdre el somriure, que de moment
ells dos encara no podran passar a veure el fill. Per què? No tenim el nen
preparat, avui hem tingut molta feina i anem endarrerits. Alguns nens no estan
encara i els pares no podeu entrar. Però, ha passat alguna cosa? No, no res.
Tot està bé. Només que hi ha nens que encara no els hem fet el que els tocava i
alguns pares no podeu passar fins que estiguin llestos. I per què només ens ho
dius a nosaltres? Bé, perquè us he vist i us ho dic. No podeu passar encara, ja
us avisarem. I quan podrem passar? Quan haguem acabat. (...) I perquè el nostre
és l’últim? Per què algú ho ha de ser. I per què precisament el nostre? Perquè
li ha tocat. I per quina puta casualitat li ha tocat, collons? (...)”.
M’ha divertit, també —a sabuda meva l’admiració de l’autor per la novel·la negra nord-americana— trobar una
similitud entre les comparacions d’animals que emprava Chandler, per a
descriure o fins i tot per explicar estats d’ànims, i les que en fa Marc
Moreno. Així, els personatges recorden hàmsters engabiats, esmunyedisses cobres
i cavalls que esbufeguen o cares, com ara, de mosca i de gos.
Em fa
la impressió que l’autor, que acostuma a governar autoritàriament sobre tots
els elements del llibre, a Contra
l’aparador, s’ha deixat anar una mica més i ens ha regalat la mirada de qui
sap a la perfecció de què està parlant. I no deu ser casualitat, crec jo, que
per aquest motiu m’hagi agradat tant. Això sí —tal i com revelava a la
presentació del llibre, a la llibreria Ona—, sense perdre el control en cap moment perquè
“(...) a mi, els personatges se’m rebel·len mínimament.”
“Pensa en el dolor dels pares, que viuen la
mort —i el patiment— d’un fill com la pitjor experiència que una persona ha de
passar. Perquè no hi ha res més dolorós que la mort d’un fill, ni tan sols la
pròpia malaltia terminal quan saps que és la recta final i que només et queda
acomiadar-te.”
Contra l'aparador. Marc Moreno.
