Novel·la negra, gris asfalt, escola grisa o formigó.

L'any passat vaig acudir a la taula rodona El gran fred de l'ombra de sabre en la última crida,  de Bcnegra 2015. Rosa Ribas, Jordi Sierra i Fabra i Empar Fernández parlaven de les seves darreres novel·les (en podeu llegir una petita crònica aquí). Els participants van acabar debatint sobre els termes novel·la negra i novel·la policíaca. Ja, en aquell moment, Empar Fernández apuntava el terme "gris asfalt" i recordo que quan els assistents ho vam sentir, vam somriure. 

Porto a col·lació l'anècdota, ara, arran de l'article d'Anna Maria Villalonga publicat a Núvol, justament, quan feia una setmana que havia encarregat La última llamada (encara n'he de fer la ressenya, però m'ha agradat molt) a la meva llibreria de capçalera, que com ja sabeu és Dòria Llibres. 

L'article ha creat una discussió entre autors prou interessant que, si voleu, podeu anar seguint al blog de l'Anna Maria Villalonga A l'ombra del crim.

D'altra banda, també vora les mateixes dates, vaig  visitar a Jordi Canal, director de la biblioteca especialitzada en novel·la negra La Bòbila. També vam acabar parlant en com classificar la diversitat de novel·la negra que hi ha. I va fer una reflexió també molt interessant: 

"En Jordi Canal, l'amabilitat en persona, em va explicar com va començar aquest fons bibliogràfic negre i policíac des de l'any 1999 i durant 30 minuts i escaig vaig gaudir de tots els seus comentaris. Em vaig endinsar en le polar francès i il giallo italià per acabar reflexionant tots dos, si no caldria inventar un mot en català que englobés la novel·la negra i policíaca. "Podríem dir una cua"—deia fent broma". (Podeu llegir l'entrada aquí).

Jo, per una altra banda, havia fet broma amb l'autora de La dona de gris en resposta a veus més puristes, com la de Sebastià Bennasar que en una presentació el vaig sentir dir que si ben bé no era negra, "negrejava". En honor a l'adjectiu del títol de la seva obra, vaig dir que potser podia ser pionera d'una, inventada per mi, "escola grisa". 

Aquests dies, s'han sentit diferents opinions que han fet que em qüestionés què és el que em va seduir de la novel·la negra perquè faci gairebé dos anys que vaig investigant sobre ella. Només hi ha una resposta: la seva crítica social. És la meva particular manera d'entendre-la, com a educadora social que sóc. Em va interessar com a lectora, però també com a escriptora. Sempre havien titllat de foscos els meus escrits, així que vaig trobar un espai en què em sentia molt còmoda. Tot i que encara no puc avançar res, la meva tercera novel·la és gris, o gris asfalt, o gris formigó…, però per a mi sempre serà negra en resposta al motiu que va fer apropar-me al gènere.

Tot i que les etiquetes són necessàries i en multitud de disciplines s'apliquen per poder identificar, també cal recordar la frase del filòsof Saül Karsz: "les etiquetes mai són innocents." Així, n'he sentit parlar de color groc, negre, gris i fins i tot rosa (en aquest darrer, he de dir que no hi estic d'acord, tot i que entenc la ironia, ni de lluny comparteixo l'exemple emprat per l'escriptor Lluís Bosch). En aquests dos anys de lectura compulsiva de novel·la negra, he combinat títols de novel·la negra actual amb novel·la negra clàssica. I l'únic que puc aportar a aquesta discussió és que n'he llegit de tot tipus i cada una se l'etiquetava d'una manera diferent: policíaca, criminal, thriller, thriller psicològic, enigma, detestivesca, de misteri… Jo ho tinc molt clar, a banda dels cànons preceptius: assassinat, investigació, etc., per a mi la novel·la negra és la que mostra la realitat social més marginada. L'única subdivisió que admeto són si són bones o no, perquè si no la divisió vindrà de fora com bé apuntava Manuel de Pedrolo, "llibres seriosos, de profit" vers llibres de novel·la negra.*

_________________ 

 *Termes extrets de:Canal, J. i Martin, A. (2011). La cua de palla: retrat en groc i negre, p. 52. Barcelona: Editorial Alrevés, S.L.