246 pàgines
Obrir un llibre d’Esperança Camps és respirar
aire fresc.
És empassar-se les misèries dels personatges i
saber-se indefectiblement reconegut. I desassossegar-se també.
És endevinar el nen que portem a dins i que, a
mesura que envellim, revifa insolent i parauleja seguit, amb pressa, no fos cas
que es morís abans de dir tot el que havia de dir. Confessar un assassinat?
És endevinar un exercici de retroliteratura
postmodern.
És entrar en el seu joc metaliterari, és riure’s
de si mateix, dels mateixos anhels a través dels aliens.
Perquè la Camps,
juga amb les paraules,
juga amb l’estructura,
surt de la trama i hi torna quan li peta.
Perquè provoca,
perquè els seus personatges diuen el que tots
pensem i ningú s’atreveix a dir i
perquè fa de la lectura una cadència poètica,
que necessita versos i no paràgrafs.
I els escriu i se’n fot de les regles, de les
rimes, dels adjectius que presideixen els mots.
 |
| @Prats i Camps |
Escriu com una assassina de tòpics, de
“paraules vàcues”, i fosqueja tant i amb tanta qualitat que les etiquetes fan
el ridícul. Reconeixeria un text seu arreu.
Com veieu, sóc incapaç d’escriure una ressenya serena
quan he acabat de llegir un llibre d’ella. Estic totalment contagiada per més
que deixi passar el temps.
 |
| X Premi "El Lector de L'Odissea" |
Potser hauria de parlar del llibre, del Cos
deshabitat, però només em surt recomanar-vos-el molt. No revelaré l’estructura,
ni el tema, ni l’argument. Això ho trobareu a la sinopsi. Si
no heu llegit res de l’autora, només us diré que ja feu tard.
