207 pàgines
El somriure de Darwin és la segona novel·la
negra d’Anna Maria Villalonga. Amb aquesta proposta torna per innovar el gènere
negre, després de l’èxit de La dona de gris (premi València Negra, 2015).
L’autora sacseja la rigidesa canònica i ho fa d’una manera intencionada, aquest
cop continent i contingut aniran del bracet.
Se serveix de l’estructura del llibre per a deconstruir (com si es tractés d’un plat sofisticat) una història
que bé podria descriure la trama d’una clàssica novel·la negra: assassinat, testimoni
i desenllaç. La primera part ens posarà en context amb el seu “preàmbul”, la
presentació dels “personatges” i les “circumstàncies” per donar pas a una
segona part en què es desenvoluparà tota la trama. M’ha sorprès i m’ha
interessat aquesta desconstrucció fora d’un eix narratiu, aquesta manera de
servir el plat amb els ingredients a banda, que un cop avançada la lectura l’he
trobat d’allò més enginyosa. Així se’n desprèn, de la lectura d’aquest llibre
de personatges, que la trama no és més que una conseqüència d’ells i de les
seves circumstàncies, que diria Ortega i Gasset.
El text ens relata
l’entrecreuament de tres històries de vida —jo més aviat diria que de quatre
però d’això no en parlaré, és millor descobrir-ho en el decurs de la seva lectura— i ho fa filtrant-se en la ment de cada un dels personatges. Ja he dit que és
una novel·la que innova i no només ho fa des de l’estructura, sinó també des
del ritme pausat que imposen les seves pàgines, acostumats a lectures
trepidants de thrillers i investigacions.
D’escriptura profunda, tant per la manera
d’endinsar-se en el món particular dels tres protagonistes, com en la manera de
treballar la prosa, provoca una lectura lenta però contínua. Un degoteig de
sensacions que va envaint l’esperit, l’aclapara. A estones trista, d’altres
francament dura, irritant. L’estil d' Anna Maria Villalonga em va agradar des
del primer relat que vaig llegir d’ella, però en aquesta novel·la gairebé he
pogut sentir la seva veu a cau d’orella: la ira, la vulnerabilitat, la soledat;
ara i arreu. Només els instints més entranyables deixen espai per a l’empatia,
per a l’amor incondicional enmig de tanta indiferència, tanta covardia.
És una novel·la que desplega un gran treball
d’aproximació psicològica. L’etnocentrisme és detallat en primera persona, des
dels pensaments perversos d’un malalt, d’una persona que ha convertit el seu
odi en por i a l’inrevés.
Però el que més en destaco, o potser perquè
m’ha interessat més, és la figura d’en Max, una persona que lluita per sobreviure
sense sostre a la ciutat comtal. Anna Maria Villalonga regira i trenca els
estereotips i els prejudicis vers les persones que no tenen més remei que
pernoctar al carrer. Els gairebé 2900 anomenats “sense sostre” (li devem
l’etiqueta a la Unió Europea), que a data de 2015 es van poder comptabilitzar
segons l’informe ETHOS, no volen dormir al carrer. Tot i així, 700 persones ho
fan als caixers, als bancs, als parcs, a les porteries... I no és una opció, no
trien deixar d’anar a un alberg. Quan una persona indigent no té diners ni per
comprar un entrepà ni una llauna i se li obliga a desplaçar-se per tota la
ciutat a la recerca d’un indret on dormir, fer cua i després constatar que no
hi ha llit, a la tercera vegada no paga la pena i ho deixa d’intentar. El 49%
de persones sense sostre té entre 31 i 50 anys, el 26 % entre 51 i 65 anys;
anar a dormir a un alberg (sense garantia que hi hagi llit) suposa tancar-se
entre les set i les vuit del vespre i no poder sortir després d’aquella hora. Com podem
veure un horari infantil que els aïlla de la resta de la societat i fins i tot
dels animals de companyia. No hauríem d’oblidar que les persones, tots
nosaltres, no volem un sostre, sinó una llar. De la mà d’Anna Maria Villalonga
descobrirem un home que dorm al carrer però que entoma la seva situació des de
la dignitat. Dormir al carrer, en poc temps, provoca una baixa autoestima, una
visió negativa d’un mateix, un sentiment d’infracapacitat, de fracàs personal,
de culpabilitat. La cara oculta del mite que creu (i així justifica i
tranquil·litza consciències) que és un estil de vida, és la realitat d’una
situació desesperant. La mirada social els examina, els prejutja, els
estigmatitza “pobres alcohòlics dements” (quan està demostrat que només un 3 %
és dependent) i els assenyala: fora d’aquest banc, fa mala imatge. I
aquesta és la realitat mal entesa com si fos una patologia social que no ho és,
que té més a veure amb la manca de polítiques ocupacionals i d’habitatge.
La normalització de la visibilitat de les
persones que dormen al carrer ens impedeix veure el seu patiment, no només el
dany físic que experimenten sinó també el psicològic i afectiu. L'autora ho descriu hàbilment. A la desgràcia d’acabar vivint al carrer, se
li ha d’afegir la marginalització i el rebuig que pateixen. Un estudi de
l’Observatorio Hatento constata que el 47 % de les persones sense llar, ha
estat víctima d’un incident o d’un delicte d’odi, tot i que la gran majoria no
ho denuncia. No queda gens clar que la supervivència sigui la dels més aptes,
ho sento Darwin. Sembla “el mundo al revés” de Galeano.
I aquesta és la part fosca de la societat que
l’autora ens retrata excel·lentment, una història que parla d’identitat, de
trobar-se en l’Altre (o de fugir d’un mateix), de pors, d’injustícies però
també de l’amor incondicional. Una gran novel·la negra, de les que a mi més m’agraden.