RESSENYA

TRES SOMNIS BLAUS

Jordi de Manuel

Columna Edicions.

Per mitjà del blog de  l’Anna Maria Villalonga, A l'ombra del crim, vaig tenir coneixement del número 5, de la Revista de Filologia Ítaca, publicada per la Universitat d'Alacant: un dossier de Novel·la negra en què hi havia col·laborat juntament amb Àlex Martín Escribà i Sebastià Bennasar, entre d'altres. Sembla, doncs, que la novel·la negra es va fent, cada cop més, present a les nostres universitats, malgrat que ens resta molt camí per recórrer.

Fa un temps vaig llegir el seu nom a una de les publicacions de la Universitat Oberta de Catalunya, en línies d’Àlex Martín Escribà, fent referència als autors, de novel·la negra en català, més remarcables del segle actual:

“(...) I és així com arribem al nou mil·lenni i a l’espectacular ressò del gènere negre i policíac en l’actualitat. Aquests darrers anys són els més reeixits i prolífics que es coneixen pel que fa a la novel·la negra i policíaca en català. Bona prova del que dic resta en evidència no només amb una extensa nòmina d’autors que cobreixen amb escreix gairebé tota la geografia dels Països Catalans: barcelonins, encapçalats per Andreu Martín i seguits per Teresa Solana, Jordi de Manuel, Xavier Bosch, Lluís Llort, Sebastià Jovani, Pau Vidal, Marc Pastor, Jaume Benavente, Rafael Vallbona; lleidatans: Pep Coll, Ramon Usall, Joan Francesc Dalmau; gironins: Agustí Vehí, Josep Torrent, i tarragonins: JordiCervera, Salvador Balcells, Jordi Pijoan, entre molts altres. Sortint del Principat, des de Mallorca –indret sempre molt prolífic pel que fa al gènere negre i policíac: Sebastià Bennasar, Miquel Vicens, Àlex Volney; València, amb una llarga llista d’autors: Xavier Aliaga, Vicent Usó, Juli Alandes, Andrea Robles, Albert Hernández, i ja de la zona transfronterera, on destaca l’andorrà Albert Villaró.”[1]

L’article  “Jordi de Manuel i el futur: la justa transgressió” —tornant a la publicació de la revista Ítaca, escrit per la mateixa Anna Maria Villalonga— em va fer venir ganes de llegir-me l’obra d’aquest autor, amb qui vaig tenir el plaer de coincidir (i conèixer) a la Bcnegra d’enguany:

“Des de finals dels anys 90, Jordi de Manuel compagina la seva professió amb la dedicació a l’escriptura. La seva obra va més enllà del conreu del gènere negre. És responsable d’un corpus extens i ric, distingit amb nombrosos premis, que abraça també la novel·la juvenil, el relat breu per a joves i adults i la narrativa de ciència-ficció.”[2]

Llegir la combinació —en un autor— del gènere negre, les distopies i la ciencia ficció em va interessar de valent, però va ser llegint aquest paràgraf quan vaig decidir conèixer la seva obra a fons:

"En general, la formació científica de l'autor resulta inseparable del contingut de la seva obra. El resultat es materialitza en una producció extremadament personal que, pel que fa al gènere negre, ens ofereix una proposta única dins del conjunt de la narrativa crimnal en llengua catalana."

Acabo de llegir Tres somnis blaus, una petita novel·la —en termes d'extensió perquè es presentava al Premi Valldaura de Novel·la Breu i havia de complir les bases (premi que va guanyar)— en què tot i que el seu protagonista no respon al nom de Marc Sergiot, serà "la primera publicada del seu univers", com resa la dedicatòria tan amable que el Jordi em va fer a la primera pàgina del llibre.

El vaig llegir en el trajecte d'anada i tornada a Barcelona —són aquestes coses les que m'agraden de la novel·la breu, que pots endinsar-te en ella i acabarte-la d'una atacada— i em va deixar amb aquella sensació propera, de parlar d'escenaris que havia trepitjat. A veure, qui no ha pujat a la trompa del mamut del Parc de la Ciutadella? Jo hauria de tenir uns 17 anys (ho sé perquè recordo que anava a COU) quan m'hi vaig enfilar; encara dec tenir la prova fotogràfica… No només són els escenaris, és el seu estil, proper i fluid, que et condueix a tota velocitat a esbrinar l'enigma final. Per cert, final d'aquells que tant m'agraden, com ara si algú ha vist la pel·lícula d'en Hitchcock Estranys en un tren (basada en una novel·la de Patricia Highsmith i guió d'en Raymond Chandler), no oblidarà l'escena final, apoteòsica, dels cavallets!
Amb la meva llibreria de confiança hem acordat seguir les passes d'en Marc Sergiot, cronològicament, i del seu creador (gràcies, gràcies, gràcies) Jordi de Manuel.
PROPERA PARADA: Cels taronges.

---

[1] Actualitat literària sobre la novel·la negra i policíaca en llengua catalana a lletrA, l'espai virtual de literatura de la Universitat Oberta de

Catalunya. Recuperat el 16 de febrer de:

 http://lletra.uoc.edu/ca/tema/novel-la-negra-i-policiaca

[2] A l'ombra del crim. Recuperat el 16 de febrer de: http://alombradelcrim.blogspot.com.es/2014/12/anem-fent-cami-la-novella-negra.html

RESSENYA

L’AMANT XINÈS

Margarida Aritzeta

Editorial Llibres del Delicte

“Després de l’aparició a Elles també maten, L’amant xinès és la primera novel·la de la sèrie de la inspectora Mina Fuster, un personatge necessari al gènere negre en català.”

L’amant xinès és un llibre absolut, completament vestit d’enigma, però també de sensualitats. Quan llegeixo un bon llibre tot ell m’imbueix, i si el disseny de la coberta forma part de l’estil de l’editorial Llibres del Delicte —que en fa un homenatge a la mítica La Cua de Palla i a Manuel de Pedrolo— tant la seva extensió com el seu estil acaba d’amanerar el que sens dubte, per a mi, és la notorietat d’aquesta novel·la: la presentació d’un nou personatge que té tots els ingredients per fer història dins la narrativa catalana (altra cosa serà que l´hi permetrem). 

Jaumina Fuster (picada d’ull de l’autora en record de l’escriptor Jaume Fuster) és coneguda com a Mina i és inspectora de l’àrea del Camp de Tarragona —és a dir un càrrec executiu— del cos dels Mossos d’esquadra. Amb només 35 anys, és un personatge que engloba certs components característics que hom espera trobar en la figura d’un investigador: és molt eficaç en la feina però no té una vida personal prou estructurada. Seran els matisos i un repunt gairebé psicòtic els que destacaran i, d'alguna manera, deixaran entreveure la gran diferència entre la inspectora i d'altres investigadors de la novel·la negra.

L’amant xinès arrenca amb la mort d’una noia i es regira davant de pistes que cada cop van retorçant més la trama. Al voltant de l’edat de l’assassinada, Margarida Aritzeta acompanyarà els esdeveniments —poderosa eina descriptiva que posseeix i que et fa delitar com si hi fossis, al bell mig dels escenaris— amb tota una banda sonora a càrrec dels malaurats músics del club dels 27: Amy Winehouse, Kurt Cobain, Jimmi Hendrix o Janes Joplin. Mina Fuster —aquella que es va fer famosa per l’assassinat dels cupons a Elles també maten— s’enfrontarà a un cas que amb tota la seva actualitat (Barcelona World, grup Castor...), li plantejarà al lector altres disquisicions interiors com ara el significat de la llibertat, de la individualitat i la igualtat de les persones, de la mateixa Mina Fuster, en una societat en què semblen que les decisions les prenen sempre el mateix grup d’empresaris i polítics. M’ha fascinat trobar en el personatge Warhol (ja el seu cognom em fa pensar en el mític Andy Warhol i el seu discurs) aquesta denúncia implícita, si més no a mi m’ho ha semblat. I són precisament aquests matisos —ja no parlo de la presència de la crítica social, que n’hi ha i molta— els que fan que un s'adoni que està davant d’una gran elaboració literària, que li aporta un ventall enorme de sensacions.

Aquest cap de setmana m’he deixat seduir per l’obra, per la seva banda sonora, pel seu gust a trepat de la Conca de Barberà, però sobretot pel plaer de saber que les aventures de la inspectora només acaben de començar. Llarga vida a la Mina Fuster!

RESSENYA

ULISES
James Joyce
Editorial Lumen

L'estiu passat vaig llegir Ulisses d'en Joyce i vaig fer una entrada a la meva pàgina pública del FB. Estava per casa —una edició de Lumen en castellà— i disposava del temps. 

11/08/2014

Joyce, J. (1922) Ulysses.

¡La hazaña no ha sido de Ulises, ha sido mía por haber terminado la lectura de esta obra! Sabía que era de difícil asimilación pero, ¡qué sensación me ha dejado! ¿Qué leer después de esta explosión narrativa que salpicó a tantos autores? 

Este libro lo recomiendo a aquellos que quieran experimentar una sobredosis de sinestesia y no me refiero a la figura retórica, no precisamente en Joyce, sino a su acepción más sensorial.

Un día por Dublín, en la vida de sus protagonistas: Leopold Bloom, Stephen Dedalus y la mujer de Leopold, Molly. El regreso de un Ulises muy particular a su Ítaca dublinesa, donde una Penélope no le espera precisamente tejiendo… Parodia, más que una guía de estudio, revelada en una carta de Joyce a sus amigos. Porque precisamente Ulises es eso, la plasticidad hecha palabra de las mentes burguesas de una sociedad determinada pero, a la vez las de todos nosotros. Creo, sinceramente, que aquí radica su universalidad y en esto coincido con el traductor Jose María Valverde. Una gran crítica de la sociedad irlandesa de principios del siglo XX, recreada a voces en las que uno puede, aún, oírse. 

Yo no creo que la forma domine sobre el fondo, sino que totalmente confabulada con él, hace aumentar la absorción de sus letras. Conforme iba descubriendo, entre sus páginas, tal creatividad literaria (un inventario, partituras, títulos de noticias, escenas teatrales, un capítulo entero sin puntuación e incluso uno que recuerda a la exposición de preguntas y respuestas de un catecismo) iba asociándola con algunos autores que yo reconocía fácilmente por utilizar, muy evolucionados, alguno de estos recursos: Saramago por los signos de puntuación, Perec por la inclusión de minuciosos inventarios, etiquetas publicitarias, etc., Faulkner y sus monólogos interiores… 

Uso de palabras imposibles, diálogos interrumpidos por reminiscencias oníricas, donde su principal protagonista llega a cambiar de sexo e incluso es capaz de parir. Grotesco, pantagruélico, diría yo (Rabelais se quedó corto para que Joyce le diera varias vueltas más; eran otros tiempos, claro…). Juega con las voces narrativas, intercalándolas, confundiendo al lector tal y como la mente del protagonista aparece, confusa. E irreverente: a Marcel —el protagonista de En busca del tiempo perdido—el olor de una magdalena mojada en té verde le transporta a su infancia, a Bloom el olor de la uña de uno de sus pies recién arrancada… 

Joyce debió disfrutar sobremanera: Juega con las velocidades del texto cortando palabras: “así d esta maner”; o las alarga hasta el “infinitonitonito”, introduce diálogos (y con ellos un nuevo giro al argumento) con la preposición “Y”, abusa de interjecciones eh! y es todo un maestro en profundizar el más sentido semántico de una palabra con un simple signo de puntuación: lejos: lejos: lejos. (En mi cabeza, pasos cada vez más lejanos), allí: allí, allí.

Eleva las onomatopeyas a la mayor singularidad cuando las utiliza para interrumpir frases, intercalándolas en diálogos, y el eco de algún personaje puede “mirarse” en un espejo. Alegórico, simbólico… Inventor de palabras, a mi juicio tan necesarias como el término “cosidad” de Cortázar; tales como “cualquiercosista” y otras más explícitas como “suculentisuccionar”. 

Intensa obra que Joyce tardó en escribir ocho años y de la que afirmó que la escribió para mantener entretenidos a los críticos otros 300 más. Totalmente recomendable, casi imprescindible, la edición de Lumen en la que se incluye un gran prólogo del traductor anteriormente mencionado y unos resúmenes que ayudan a asimilar el hilo narrativo.

RESSENYA

LA DONA DE GRIS
Anna Maria Villalonga
Editorial Llibres del Delicte

S’havia fet esperar però, des de fa unes setmanes, la novel·la de l’Anna Maria Villalonga, La dona de gris, va voltant per les llibreries, per les cases i fins i tot fa presència a les pantalles del metro.

Des d’un bon inici, el llibre sorprèn amb un personatge que frega l’anomia però amb qui ens sentirem propers: li agraden els llibres, les pel·lícules de suspens... Serà l’autora qui s’encarregui de transportar-nos als seus pensaments més profunds, des d’una mirada del tot emic i ens conduirà a l’abisme de la nostra societat. Una societat on l’individualisme prolifera, no com a símbol de llibertat, sinó com la pèrdua dels valors que poden dotar de sentit les nostres vides. I sense sentit i amb “dolor de vida” (terme que un bon dia se’m va ocórrer i no l’he deixat mai de fer servir), què ens resta? El suïcidi? La modernitat líquida es filtra per les esquerdes de les famílies “desestructurades”. La droga, la violència, la prostitució —però també la soledat i la resignació— es van apoderant de la realitat en què el protagonista recupera la seva identitat; com a contrast, aquest que la globalització s’entesta a diluir.

Una novel·la "que negreja", amanerada de referències literàries com una metàfora en què la infantesa és una magdalena proustiana i un suïcidi woolfià. Un thriller psicològic ple d’al·lusions a les pel·lícules del mestre del suspens, en Hitchcock, que ens anirà descobrint, de mica en mica, l’entramat d’una vida, la de les altres persones que tant es necessiten per reconstruir la pròpia.  

A mesura que anava llegint la novel·la, no podia evitar recordar-me de la novel·la Por d’en Stefan Zweig i és per aquesta càrrega psicològica gens fàcil de plasmar i que l’Anna Maria Villalonga domina, igual que el seu vocabulari vast i precís. La crítica social és inherent als temps que corren i la Literatura Catalana té la necessitat d’autors compromesos que cobreixin aquest nínxol de mercat. Qui no recorda La Trilogia de Nova York, d’en Paul Auster?

Quan una novel·la està tan ben escrita i diu tant no atén a categories obsoletes com “gènere menor”.  La dona de gris ha excel·lit totes les meves expectatives i ja en vull més!

_________
14 de gener de 2016.

Aquí us deixo la ressenya, que vaig escriure per a la revista Valors, al seu número de desembre de 2015 a l'espai Dòria Llibres:

Cicle de conferències a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Bcnegra 2015.

L'Europa del vi davant de l'Europa de la cervesa. Grans investigadors europeus.

"Maigret beu de tot"

Dimecres, 11 de febrer, 19.00h.
Escola d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès.
CONFERÈNCIA
Andreu Martín

               

             

Andreu Martín, escriptor referent de la novel·la negra catalana, va oferir una biografia comparativa "entre el creador (Georges Simenon) i la criatura (el comissari Jules Maigret)" i per distingir entre l'escriptor i el personatge ho va representar per mitjà d'un objecte: "quan em posi el barret parlaré de Maigret, quan me'l tregui de Simenon." Durant la conferència, va anar exposant aquest lligam ple d'anècdotes, conclusions i petites reflexions fruit del seu estudi, fent un repàs de les seves vides, respectivament. 

Explicà que la proliferació de l'obra de l'escriptor Georges Joseph Christian Simenon (192 novel·les publicades, més de 800 amb 27 pseudònims i més de 500 milions d'exemplar venuts) era deguda al seu grat per l'escriptura i a la necessitat econòmica (en un principi i posteriorment gustós de l'èxit, que n'era).

Andreu Martín reconeix en la vida del comissari Maigret trets biogràfics  dels  quals  defugia  el  mateix  Simenon,  com  ara

la seva complicada relació amb la seva mare i el seu germà que la pot solucionar literàriament amb la mort de la mare i del germà de l'investigador.


EL COMISSARI MAIGRET

Viatges, paisatges… Simenon impregnava les seves pàgines d'observar el seu entorn i  abocava aquestes imatges en la figura d'un personatge proper, rutinari, amant de la seva feina i de bones relacions familiars i professionals. "S'intueix com un home pacient que observa i sap esperar abans de formar-se una opinió i conserva el seu esperit lliure fins que hi troba una evidència." És el detectiu que tracta de conèixer el medi on s'ha comès el crim, l'àmbit, la vida privada de les persones relacionades, els seus costums i fins i tot el seu llenguatge. Apropar-se tant li permetrà fer judicis morals i compadir-se del criminal, però també de les víctimes. Per a ell, el policia és abans de tot un professional, un funcionari i ha d'actuar amb coherència.


Malgrat que Georges Simenon no va guanyar cap premi, els seus llibres són considerats de gran qualitat literària, en la frontera entre la tradició del vi i  la de la cervesa: "és bevedor de tot, un calvado, s'il vous plaît", afegeix —fent broma— Andreu Martín.

Grans trets diferenciadors:

• Simenon. Tenia una vida sexual molt activa i era infidel, li agradava el luxe: vestits a mida, cotxes de luxe... (tot i que de jove va experimentar aversió als rics).
• Maigret. És fidel i de classe mitjana, el seu físic és barruer, d'espatlles amples i no sap conduir.

Curiositats sobre Georges Simenon:

•  Tot i que l'escriptor tenia coneguts al cos policial, les seves novel·les presenten incoherències tècniques (com ara destinacions impossibles).
• La seva amistat, durant el període de l'ocupació, amb certs personatges influents alemanys i les seves publicacions en diaris col·laboracionistes no van ser ben considerades.
• Va mantenir una relació amorosa amb la famosa artista de "La Revue nègre" Joséphine Baker, que li turmentava i de la qual va acabar fugint.

• Diu la llegenda que acostumava a fer gala d'haver anat amb més de 10.000 dones al llit, de les quals 8.000 eren professionals del sexe i que abordava a dones desconegudes amb una frase : "Madame, m'encantaria fer l'amor amb vostè."

Cicle de conferències a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Bcnegra 2015.

L'Europa del vi davant l'Europa de la cervesa. Grans investigadors europeus.

"De Sherlock Holmes a Lisbeth Salander: la construcció del detectiu europeu en la literatura i el cinema"

Dilluns, 9 de febrer, 19 h.

Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès

CONFERÈNCIA

Mauricio Bach

El professor, periodista, editor i crític literari Mauricio Bach —durant una hora i mitja— va mostrar una panoràmica històrica de l'arquetip de l'investigador europeu. 

La seva evolució, va resumir, es pot dividir en tres períodes: "el britànic o del rosbif, el de la tradició mediterrània o del vi i el de la tradició nòrdica o de la cervesa."

Recolzat per les imatges dels detectius més famosos tant de la literatura com del cinema, Mauricio va explicar a grans trets les diferències més significatives: el detectiu britànic com a personatge singular i excèntric (Sherlock Holmes, Hércules Poirot, Miss Marple, Adam Dalgliesh, entre d'altres) evoluciona a la tradició mediterrània en què adopta una certa consciència moral enfront d'una societat corrupta (El comissari Maigret com a punt de sortida d'altres: El comissari Méndez, Pepe Carvalho, el comissari Montalbano, Kostas Jaritos, el comissari Brunetti, Bevilacqua i Chamorrro o Petra Delicado, entre molts d'altres). La tradició nòrdica s'endinsarà més en la psicologia del detectiu i el presentarà turmentat per dimonis interiors, amb una vida personal nefasta i uns crims a investigar amb molta càrrega de violència, molt macabres (Martin Beck, Kurt Wallander, Erlendur Sveinsson, Harry Hole o Lisbeth Salander, entre d'altres).

RECOMANACIONS (per a contrastar la construcció iconogràfica del detectiu):

Lectures:

- Las hermanas coloradas. Francisco García Pavón.

- Crónica sentimental en rojo (i la seva adaptació al cinema). Francisco González Ledesma.

- Tatuaje. Manuel Vázquez Montalbán.

- Mort a Istanbul. Petros Márkaris

- Amb l'aigua al coll. Petros Márkaris.

- Roseanna. Maj Sjöwall i Per Wahlöo.

- Un hombre en el tejado (i també la seva adaptació al cinema). Maj Sjöwall i Per Wahlöo.

Pel·lícules:

- No habrá paz para los malvados. Director: Enrique Urbizu.

- La isla mínima. Director: Alberto Rodríguez.

Sèries:

- The Killing. Productora: Fox Television Studios.

- The Bridge. Productora: FOX.

Taules rodones. Bcnegra 2015!

Quan el crim esdevé psicològic

Dijous 5 de febrer, 16 h.
Auditori del Conservatori del Liceu.
TAULA RODONA.
Participants: Anna Maria Villalonga, Christoffer Carlsson i Juan Bolea.
Moderador: Toni Marín.

La dona de gris, El hombre invisible de Salem i Parecido a un asesinato són les tres novel·les publicades enguany per aquests tres autors, respectivament. El denominador comú de totes tres, que dóna títol a la taula rodona, és  l'aprofundiment en la psicologia dels seus personatges. 

Per l'Anna Maria Villalonga, a l'hora d'escriure La dona de gris, era molt important "defugir dels tòpics i jugar amb l'ambigüitat de la narració de tal manera que el lector es convertirà en part activa de la novel·la." Chistoffer Carlsson feia referència a "the lodger" com a principal protagonista de les novel·les negres psicològiques: "el perdedor no té res a perdre, ja ho ha perdut tot i té un estigma que amagar". Força interessant va ser l'aportació de l'emmirallament de l'ideal de la societat que designa qui és un guanyador i en conseqüència qui no ho és. Juan Bolea apuntava que la dificultat d'escriure sobre un crim psicològic rau en la construcció dels personatges i la manera perfecta de relacionar-los. Tots tres coincidien que "qualsevol és susceptible de ser criminal."

Taules rodones. Bcnegra 2015!

El gran fred de l'ombra de sabre

 en l'última crida

Dimarts 3 de febrer, 16 h.
Auditori del Conservatori del Liceu.
TAULA RODONA.
Participants: Empar Fernández, Rosa Ribas i Jordi Sierra i Fabra. 
Moderador: Marc Balcells.

El títol d'aquesta taula rodona només és un joc de noms extrets dels títols de les darreres novel·les d'aquests escriptors: La última llamada, d'Empar Fernández, El gran frío, de Rosa Ribas i L'ombra del sabre, de Jordi Sierra i Fabra.
Moderats per un criminòleg que se les havia llegit totes —cosa d'agrair—va resultar una trobada interessant en què es reflexionava sobre els escenaris on es desenvolupen aquestes novel·les, les temàtiques escollides, el procés de documentació i les diferents visions dels tres novel·listes barcelonins sobre l'actualitat de la narrativa negrocriminal a Catalunya.

Rosa Ribas comentava que, a vegades (no sempre), "segons quins escenaris concrets fan perdre la universalitat de la novel·la", en canvi per Empar Fernández "els escenaris literaris són tots." La conversa derivà entre el que es considera novel·la policíaca i novel·la negra, plena de matisos que obre un ventall de possibilitats. Empar Fernàndez apuntava el terme "gris asfalto", que ens va fer somriure a tots mentre que Jordi Sierra i Fabra va sentenciar que "la novel·la negra és la que et permet remenar la merda i treure-la fora."

Bcnegra 2015!

Enguany, torna la Bcnegra! Entre els dies 29 de gener i el 7 de febrer: la desena edició de la Trobada de Novel·la Negra de Barcelona.

Punt de trobada indispensable per als amants del gènere negre. Us deixo el programa per si us animeu a assistir-hi:

                                      PROGRAMA
Aquí teniu el vídeo promocional. Jo no m'ho penso perdre!