LA DONA DE GRIS
Anna Maria Villalonga
Editorial Llibres del Delicte
S’havia fet esperar però, des de fa unes setmanes, la novel·la de
l’Anna Maria Villalonga, La dona de gris, va voltant per les llibreries, per
les cases i fins i tot fa presència a les pantalles del metro.
Des d’un bon inici, el llibre sorprèn amb un personatge que frega
l’anomia però amb qui ens sentirem propers: li agraden els llibres, les
pel·lícules de suspens... Serà l’autora qui s’encarregui de transportar-nos als
seus pensaments més profunds, des d’una mirada del tot emic i ens conduirà a
l’abisme de la nostra societat. Una societat on l’individualisme prolifera, no
com a símbol de llibertat, sinó com la pèrdua dels valors que poden dotar de
sentit les nostres vides. I sense sentit i amb “dolor de vida” (terme que un
bon dia se’m va ocórrer i no l’he deixat mai de fer servir), què ens resta? El
suïcidi? La modernitat líquida es filtra per les esquerdes de les famílies
“desestructurades”. La droga, la violència, la prostitució —però també la
soledat i la resignació— es van apoderant de la realitat en què el protagonista
recupera la seva identitat; com a contrast, aquest que la globalització
s’entesta a diluir.
Una novel·la "que negreja", amanerada de referències literàries com una
metàfora en què la infantesa és una magdalena proustiana i un suïcidi woolfià.
Un thriller psicològic ple d’al·lusions a les pel·lícules del mestre del
suspens, en Hitchcock, que ens anirà descobrint, de mica en mica, l’entramat
d’una vida, la de les altres persones que tant es necessiten per reconstruir la
pròpia.
A mesura que anava llegint la novel·la, no podia evitar recordar-me de
la novel·la Por d’en Stefan Zweig i és per aquesta càrrega psicològica gens
fàcil de plasmar i que l’Anna Maria Villalonga domina, igual que el seu vocabulari
vast i precís. La crítica social és inherent als temps que corren i la
Literatura Catalana té la necessitat d’autors compromesos que cobreixin aquest
nínxol de mercat. Qui no recorda La Trilogia de Nova York, d’en Paul Auster?
Quan una novel·la està tan ben escrita i diu tant no atén a categories
obsoletes com “gènere menor”. La dona de
gris ha excel·lit totes les meves expectatives i ja en vull més!
_________
14 de gener de 2016.
Aquí us deixo la ressenya, que vaig escriure per a la revista Valors, al seu número de desembre de 2015 a l'espai Dòria Llibres:
