Tret per totes bandes, de Bill Pronzini

Seleccions de La cua de Palla

Núm. 41

153 pàgines

Fa unes setmanes vaig llegir aquest llibre en espera que es publiqui el nou assaig, del tàndem Canal - Martín Escribà, que duu el mateix títol i la tipografia a la seva coberta com a homenatge a Pronzini.

Per què  Bill Pronzini (autor totalment desconegut per mi), em vaig preguntar abans de llegir-lo? La resposta la vaig trobar un cop devorades les cent cinquanta pàgines i escaig de la traducció de la col·lecció Seleccions de La cua de palla, dos anys després que l’edició de l’original, el 1982.

Tot el text és una intertextualitat de les grans plomes tant del misteri, Doyle o Christie, així com d’aquelles que estan ben carregades de tinta negra, a l’estil d’un Hammet o Chandler. 

Un detectiu sense nom, panxut que llueix rebregat i beu cervesa, ens explica en primera persona tres casos en què treballa alhora en una mateixa setmana. El to, entre irònic i pessimista, l’ha heretat possiblement de les lectures pulp que col·lecciona. El personatge, igual que Pronzini, és un acèrrim lector de les revistes de Black-Mask, Dime Detective o Weird Tales entre les més famoses. 

La fusió entre el detectiu privat volgudament estendard de l’arquetip d’investigador nord-americà (ex policia, sense diners, dissortat en amors però que gaudeix de la companyia d’una pèl-roja espectacular d’ulls maragdes) i les trames característiques de qualsevol capítol d’El club del misteri on apareixien possibles assassins que maten en cambra tancada —fins i tot aquí hi ha una versió moderna en què s’assassina en un cotxe tancat—, està carregada d’unes intencions lúdiques, amb jocs metaliteraris, i alhora reivindicatives. 

En incloure trames molt específiques dels llibres anomenats d’enigma, l’autor amplia el concepte del gènere negre més enllà de les novel·les merament canòniques, escrites a les dècades dels trenta i quaranta. 

En les seves novel·les depura, d’alguna manera, la figura de l’investigador (defuig d’aquell aristòcrata antipàtic i excèntric) i inclou el detectiu de la tradició nord-americana, molt més proper amb qui el lector empatitza (pobre, apallissat però idealista), alhora que despulla les seves pàgines d’una trama explícitament violenta (al detectiu no li agraden les armes) més característiques de les anomenades novel·les hard-boiled.

Bill Pronzini pertany al Mistery Writers of America i resideix a San Francisco.

Només us puc dir que és un autor  prolífic a redescobrir, si no el coneixeu, amb una quarantena de títols de la sèrie d’aquest peculiar “detectiu sense nom” i amb una trentena més de títols que responen a novel·les curtes i relats.

Si voleu llegir un llistat de les seves novel·les podeu consultar el blog Mis detectives favorit@s de l’autora Alicia Platas.

GB84, de David Peace

Traducció Ignacio Gómez Calvo

Hoja de Lata Editorial, colección Sensibles a las letras

676 pàgines

Prepareu-vos. És el primer que us han de dir si encara no coneixeu l’obra de l’autor i en concret aquest llibre. El pròleg de Daniel Bernabé, a banda de presentar-nos-el  també ens avisa i ens demana una certa paciència inicial. Us recomano tornar-lo a llegir una vegada finalitzada la lectura de la novel·la, només així el podreu copsar amb coneixement de causa.

GB84 ens detalla d’una manera profunda i ferotge l’any sencer, del 84 al 85, en què Gran Bretanya va patir una violència estatal, estructural i simbòlica que va estar a punt de derivar en una Guerra Civil. 1984, l’any de la vaga dels miners. Amb la primera ministra Thatcher al poder, des del 1979, un neoliberalisme salvatge va ofegant cada vegada més la vida de la classe obrera. La retallada dels sous, dels drets (com el de la manifestació), la pujada dels impostos (com un vinculat al dret a vot) està destruint la societat del benestar. Perquè Thatcher, “Ella” com així l’anomena Peace, és implacable, amoral i juga brut, molt brut.

*Del pròleg: "En aquel año hubo 11291 arrestos, 8392 acusaciones firmes y 200 sentencias de cárcel contra mineros (...)”.

D’una banda serem al bell mig de la vaga, formant piquets, empenyent amb força, rebent cops de peu i de porra, corrents davant dels cavalls o de les Trànsit de la policia. Ho farem a través de la veu i dels ulls d’en Martin i d’en Peter. Fam, acusacions, amenaces, robatoris, detencions o assassinats. Una vida miserable plena de consciència, convenciments i decepcions. Hi haurà qui perdrà la feina, la família i la casa. I quan finalment, els arravaten el fet únic que li pot restar a un ésser humà, l'esperança, els miners ho perdran tot. 

Sentirem el soroll dels walkies de les brigades uniformades, la ràbia que provoquen les notícies d’uns mitjans de comunicació manipulats, els plors dels nens. Veurem esquirols de veritat i esquirols de mentida, policia infiltrada, piquets sota una pluja freda i despietada. 

D’una altra banda descobrirem com tot això és la conseqüència del ball de màscares dels dirigents, siguin polítics, siguin sindicalistes. Un veritable tràfic d’interessos. I per molt fosca que sigui la situació dels miners, realment on es gesta la “novel·la negra” és en les influències, les extorsions, els espies, els traïdors, les tortures i els assassinats. Scargill (el President) Terry Winters versus Stephen Sweet (el Jueu) i Neil Fontaine. I la silueta d’un personatge aterrador, David Murry (el mecànic). Dones que traeixen i dones traïdes. I alguns altres desgraciats. 

La forma i el fons van lligats fins a l’asfixia, dia rere dia, els personatges de la novel·la es llevaran i seran condemnats a reviure, un dia més, un malson. La prosa és un mantra que recorda al lector un any de vergonya feixuga: del poder dels poderosos, de la debilitat  dels dèbils. L’opressió en les lletres sura, com sura en tot el text, l’amenaça d’una vigilància extrema.

No se surt indemne després de llegir GB84. Se’n surt danyat, com ha de ser posar-se a la pell de tots aquells que lluiten per una vida digna i reben el cop d’una bota que els aixafa el cap i els recorda que no, que la dignitat està reservada per a només aquells que la poden comprar.

 

Fotografia: The Times @ULF ANDERSEN/GETTYIMAGES

David Peace

(Osset, Yorkshire de l’Oest, 1967) viu des de fa anys a Tòquio, ja que l’atmosfera del seu país natal li resulta “asfixiant per a escriure”. Aquesta distància li permet desenvolupar una narrativa fortament arrelada a l’Anglaterra thatcheriana, fosca i deshumanitzada, on va créixer.

El 2003 va ser elegit com un dels joves talents de l’any per la revista Granta, després de publicar el cèlebre Cuarteto de Yorkshire (1974, 1977,1980 i 1983, Alba Editorial), la història d’un assassí en sèrie que va actuar al comtat de Yorkshire durant els anys esmentats. El segueix la Trilogia de Tòquio (de la qual Random House Mondadori ha publicat els dos primers lliuraments, Tokio, año cero i Ciudad ocupada) i les novel·les ambientades al futbol Maldito United (Contra, 2015) i Red or Dead.

Peace va guanyar el Premi James Tait Black Memorial amb GB84.

Los miércoles salvajes, de Susana Hernández

Editorial Milenio

210 pàgines

Llegir aquesta autora és garantia que en gaudiràs. Susana Hernández té la virtut de satisfer el lector, ja sigui amb una novel·la de la sèrie Santana i Vázquez, amb un llibre que no tingui res a veure amb el gènere negre o com si l'escriu en castellà o en català. És i gual. Ella escriu i nosaltres li ho agraïm. 

Los miércoles salvajes
és finalista al VII Premio Pata Negra. 

Hi ha trets que caracteritzen l'autora, els quals ens agrada descobrir en les seves novel·les. Un d'ells és la música que, en el cas de Los miércoles salvajes, l'utilitzarà per embastar fons i estructura. El llibre està dividit en tres parts i cada una d'elles en cançons. Com si es tractés de la col·lecció de vinils d'una bona melòmana, apareixeran fins i tot les de la cara B reservades per a les analepsis de cada una de les trames. Aquesta és la mestria de l'autora, temes punyents, estructures treballades i diàlegs decisius que ajuden a avançar en la trama principal i a destrenar les dues subtrames amb què Susana Hernández ordeix una novel·la compromesa alhora que divertida. 

Sense revelar o anticipar-ne res, podem dir que el tema principal de Los miércoles salvajes és el tràfic de medicaments i per fer-ho es val de tres localitzacions: la població d'Accra a Ghana, Portugal i el barri de Ciutat Meridiana, de Barcelona. Però no qualsevol li posa fronteres al tràfic de substàncies, en aquest cas, venudes com a medicaments. També viatjarem a Cadis, Eivissa, Zuric escoltant la música de Donna Summer, Marvin Gaye, Diana Ross, The Supremes, Alicia Keys, Tony Braxton o Salt-N-Pepa.

La novel·la té diferents capes per on els personatges aniran transitant. Un peu davant de l'altre, per la corda fluixa, trontollant, buscant l'equilibri amb els braços estesos i llançant-se al buit si escau. Els dilemes morals i la crítica social també hi tindran cabuda, però sobretot la lectura de l'obra deixarà una sensació complexa: un pot defugir del passat, de la comunitat a la qual pertany, però mai no pot escapar-ne.

Amb un gran ritme, un altre dels trets característics de l'autora, devorarem aquestes dues-centes i escaig pàgines i pensarem: quant de temps haurem d'esperar fins al proper? No us la perdeu, negreferits!

*De la solapa del llibre: Susana Hernández (Barcelona) ha estudiado Imagen y Sonido, Integración Social, Investigación Privada y Psicología. Ha colaborado en diversos medios de comunicación ejerciendo como crítico musical, redactora de deportes, y locutora de radio. Ha publicado las novelas: La casa roja, La puta que leía a Jack Kerouac, Curvas peligrosas, Contra las cuerdas, Cuentas pendientes (ganadora del premio a la mejor novela negra en en el Festival Cubelles Noir 2016), Males decisions (Premio Cubelles Noir a la mejor novela negra en catalán 2018) y La reina del punk. Ha participado en las antologías: Elles també maten, Fundido en negro, Diez negritos, nuevas voces del género negro, Obscena, Lecciones de asesinos expertos, Hnegra y Barcelona, viatge a la perifèria criminal. Es autora de diversas piezas de teatro breve. En su haber cuenta con diversos premios de relato, novela y poesía. Imparte talleres literarios desde 2011.

Invisibles, de Graziella Moreno

Editorial Alrevés
302 pàgines

Invisibles és la segona novel·la que llegeixo de l’autora, després de Flor seca (podeu llegir-ne la ressenya aquí).

És una novel·la que parla d’absències en el sentit més ampli de la paraula. Personatges que arrosseguen un passat dolorós i que transiten per la vida intentant deslliurar-se d’ell. Alguns se'n culpabilitzaran, d’altres traslladaran la responsabilitat a persones innocents i uns tercers canalitzaran el dolor d’una manera pertorbada. Però sempre, sempre, qui té les de perdre seran aquelles persones sense arrelament, sense xarxa on saltar. 

Segons explica la sinopsi de la contracoberta, es produeixen una mitjana de 38 desaparicions al dia. Aquesta xifra és esfereïdora. 

El tema del llibre són les persones que desapareixen de cop i volta dels nostres carrers, alguns fins i tot, poden ser veïns nostres, però l’argument va molt més enllà. Hi ha un focus reincident que va apuntant els personatges i que hi tindrà força pes: les famílies desestructurades.  

No parlaré de la trama, que amaga un subtema important, si habitualment és difícil per qüestions de no fer avançaments, en aquest cas especialment ho és molt més.

Al darrere d’una desaparició hi ha molta soledat, més si es tracta de persones que pateixen una vulneració per la seva condició precària. I encara s'agreuja més perquè no tenen qui els plori, qui mogui cel i terra per trobar-los. Es converteixen en invisibles. La globalització, els moviments migratoris, la pèrdua de l’Estat de benestar, l’enriquiment d’una elit de les classes socials deriven en unes pràctiques delictives inhumanes on les persones es cosifiquen. 

@Fotografia: Àlex Garcia, La Vanguardia.
*De la solapa: "Graziella Moreno Graupera (Barcelona, 1965), escritora y jueza. Ha publicado las novelas Juegos de maldad (Grijalbo, 2015), nominada a mejor novela por el primer festival de Cubelles Noir y con mención especial del jurado. El bosque de los inocentes (Grijalbo, 2016), Flor Seca (Alrevés, 2017) y Querida Elsa (en formato digital en la plataforma Black and Noir, 2018). Ha participado en antologías de relatos en catalán (Barcelona, viatge a la perifèria criminal, Alrevés 2017) y en castellano (Cartagena Negra, 2017, y Los Bárbaros, 2018), y otros publicados en revistas digitales (Solo Novela Negra, Fiat Lux. Colabora como articulista en la revista cultural The Citizen, así como en otras publicaciones, y fue miembro del jurado en el concurso de relatos de terror del programa Negra y Criminal de la cadena SER. "

Invisibles és un text madur, de gran calat, on tot encaixa amb fluïdesa i els personatges ben treballats parlen amb un registre propi. Tots aquests aspectes enriqueixen la novel·la i el gruix narratiu.

Us recomano la lectura d’aquest llibre no només per la manera com està escrit —es nota que l’autora s’ha deixat anar i ha tingut molta cura amb uns diàlegs punyents, un domini de la trama i subtrames precís— sinó també pel fons. Un fons dur. Una història de perdedors basada en fets reals.

La memòria de la Vall Fosca, de Carles Mentuy

Llibres del Delicte

185 pàgines

Llibres del Delicte ens presenta, amb el seu darrer lliurament, la continuació de la primera novel·la de Carles Mentuy: La venjança de la Vall Fosca, publicat amb Edicions Xandri. Ambdues són situades, com els respectius títols ens indiquen, en aquest indret de nom evocatiu que, pels qui no el coneixíem, podríem pensar que ha estat inventat per l’autor. No és així, existeix i hi viuen gent entranyable els quals vaig tenir l’oportunitat de conèixer en la presentació que vam dur a terme a La casa del Llibre, a Barcelona.

La novel·la se centra en dues màfies, la casa Mairà i els Xurrac i en la seva lluita per controlar el tràfic de drogues. El pes dels anys de rivalitat i l’ànsia de poder acamparà pels boscos del Pallars i més enllà. Perquè l’odi no té fronteres i arribarà fins a un indret tan exòtic, parlant de novel·la negra, com Bali. En el text, però, també apareixen espais comuns dins del gènere negre com és el Port de Barcelona i la Model, en ple rendiment. Són els anys noranta, tot i que Carles Mentuy no ho explicita, en llegir certes marques de telèfons mòbils o uns Nirvana incipients, els lectors en tenim prou per assabentar-nos.

M’ha agradat especialment l’ambientació, fins a un punt fantasmal, dels capítols nocturns i emboscats. Però el que m’ha semblat més interessant del text és el plantejament que l’autor fa des de les primeres pàgines. Tot un repte per a mantenir la intriga. Aplica aquella màxima infal·lible de la qual era abanderada Agatha Christie: fa partícip el lector d’una dada decisiva i el protagonista no la sap. A partir d’aquí, ja podeu agafar alè perquè la novel·la es llegeix en una tarda. De ritme frenètic, escenes molt visuals de persecucions, tirs, pactes entre els clans mafiosos, arribareu a les darreres pàgines exhaustos. Només un gir inesperat us podrà consolar. 

Novel·la coral, líquida, amb personatges totalment diluïts en una trama divertida, que manté perfectament la tensió narrativa fins al final. Per gaudir-la una tarda de diumenge com la d'avui, negreferits!

Fotografia: @raquelgamezserrano
Carles Mentuy Pijuan va néixer a Balaguer l'any 1980. Actualment però, ja fa més de quinze anys que resideix a Barcelona. Més enllà de les hores de feina, és un apassionat de la música, els viatges i el bon menjar. És per aquest motiu que dedica part del seu temps lliure a la divulgació de la gastronomia com a instagrammer a través del perfil @FoodiesRepublik. Ha publicat La Venjança de la Vall Fosca (Edicions Xandri), ha participat en els reculls de relats Assassins de Ponent (Llibres del Delicte) i Terra de Crims (Edicions Xandri). La memòria de la Vall Fosca és la seva segona novel·la.

Assassins de l’Ebre, de Diversos Autors.

Coordinació de Fede Cortés i Jordi Pijoan-López

Editorial Llibres del Delicte

216 pàgines

Tornen els assassins d’arreu del territori, aquesta vegada una bona colla d’ebrencs de naixement o de sentiment. Uns escriptors que maten literàriament, que en saben i ho demostren. I que ho fan sense prejudicis, perquè en són tretze. 

Presentació d'Assassins de l'Ebre a Falset. Alguns dels autors amb l'editor Marc Moreno.  Els autors de l'antologia són: Francesca Aliern, Cinta Arasa, Andreu Carranza, Fede Cortés, Montserrat Espallargas, Miquel Esteve, Mercè Falcó, Isidro Garrido, Sílvia Mayans, Jordi Pijoan-López, Pilar Romera, Vicent Sanz Arnau i Jesús M. Tibau.

El llibre comença amb un pròleg escrit pels coordinadors de l’antologia, Fede Cortés i Jordi Pijoan-López, en què ens avancen que s’ho han passat d’allò més bé matant. Quan comences a llegir-los, te n'adones per què. 

Els relats són diversos i alhora tenen punts en comú. No els desvetllaré gaire per tal que els pugueu descobrir vosaltres a mesura que els llegiu. Però sí és rellevant que, en tots ells, hi és molt present l’art en les seves diferents expressions: la pintura (reincident), l’escultura, el cinema o la música; com també les festes populars i l’esport. Aquests ebrencs són molt inquiets. 

Darrere de la temàtica, però, s’amaguen trames ben fosques que els autors il·luminen: algunes socials com la precarietat laboral, el tràfic d’estupefaents o la prostitució, d’altres que qüestionen la condició humana com l’obsessió, la gelosia, la venjança o la desesperació.

Personalment m’ha agradat molt trobar-me amb la parla ebrenca, transcrita tal qual: és una delícia. Menció especial per al relat Parèntesi, de l’autora Pilar Romera —m’ha captivat el seu vessant psicològic— i el recull dels microrelats que ens té preparats l’autor Jesús M. Tibau.

I al final de tot, sempre present, l’Ebre i més d’un cadàver que hi surarà, com a l'encertada coberta. 

Molt fan de les antologies dels assassins perquè et permeten descobrir autors, fer un tastet, i poder seguir-los. Aquí podeu llegir les ressenyes d’En clau de negre de les publicacions dels anteriors reculls:

                             Assassins de Ponent

                             Assassins de Girona

                             Assassins del Camp

Carvalho. Problemas de identidad, de Carlos Zanón

Editorial Planeta

346 pàgines 

Carlos Zanón entoma el repte: desenterra l’ínclit Pepe Carvalho, malgrat les pors pròpies i les alienes. Sí, tots tenim al pensament “la otra Charo”, acèrrima lectora del detectiu. I a veure què en dirà.

He d’advertir que jo no em considero seguidora ni de Manuel Vázquez Montalbán ni del personatge. A les lleixes de la biblioteca del meu pare, els lloms dels llibres es debatien més entre clàssics i thrillers de King. I, a banda que una mateixa és deutora de la dècada en què va néixer, podríem explicar alguns pensaments bipolars heretats d'aquest fons bibliotecari.

M’agrada tant com escriu Zanón que seria capaç de llegir-me de cap a peus una novel·la seva amb protagonistes pubertos, zombies segons l’ús i sexe vampíric: ecs. Però aquesta afirmació no va en detriment de la recomanació de la lectura d’aquesta novel·la. Passeu, passeu:

Carvalho. Problemas de identidad, és un exercici metaliterari. Un personatge real, que va inspirar a l’Escriptor (MVM) —via referència periodística mediadora—, i que recupera el cognom per plantar-se davant el lector i interpel·lar-lo directament. Aquesta espiral de relatives impossibles només condueix a un propòsit: què faria Carvalho en la societat actual? D’això se’n pot dir honestedat o tenir un parell de daixonses. La resta és un deliciós homenatge.

Aquest Carvalho té trets literaris zanonians: desencantat, existencialista, iconoclasta i crític. Sobretot el reconeixerem perquè va a la recerca de no sap què. Entre diàlegs enginyosos, mantres acústics, frases que són com sentències d’en Thompson —d’aquelles que deixava anar i que, si no t’agradaven, en tenia més— l’autor retrata una societat envellida i malalta. Com el seu Pepe. 

El planter de personatges secundaris són tan tossuts com ell, que acabarà resolent fins i tot el que no té solució. Dos nous casos o dues trames paral·leles que amaguen la veritable intenció: reflectir la condició humana. I una subtrama stendhaliana, per roja i per negra, que transcorre a cavall entre la polaritat Madrid-Barcelona en temps convulsos. Coneixerem la fotografia política amb tapes d’assimilació intercultural, ball de banderes i ganes d’engegar a mar qualsevol imposició.

Un senyorpepecarvalho descregut que és l’esperança d’algunes dones desesperades i n’està fart perquè, entre altres coses, ell ja no sap què esperar. Quanta expectació. I un Biscuter maltractat amb ganes de refermar-se prostituint-se televisivament, si escau.

La novel·la fa olor mediterrània, de fumet de cranc i galera, de musclos de la Negra y Criminal. Destil·la melangia amarada d’una ironia lírica que beneeixes. I un final pirotècnic que és just i necessari. En veritat us dic: llegiu-la i gaudiu-la.

Fotografia: @Jeosm

Sobre l'autor (*de la solapa): "Carlos Zanón (1966) es poeta, novelista, guionista, articulista y crítico literario. En el ámbito narrativo es autor del libro de cuentos Marley estaba muerto (RBA, 2015) y de las novelas Nadie ama a un hombre bueno (Quadrivium, 2008, Sigueleyendo 2012), Tarde, mal y nunca (Saymon, 2009, RBA Serie Negra, 2010) —Premio Brigada a la mejor primera novela negra del año, finalista del Premio Memorial Silverio Cañada, Giallo e Del Noir (Italia) y Violeta Negra (Francia)—, No llames a casa (RBA, 2012), Premio Valencia Negra a la mejor novela del año, Yo fui Johnny Thunders (RBA) —Premio Salamanca Negra a la mejor novela del año 2014, Premio Novelpol 2015 y Premio Dashiell Hammet 2015— y Taxi (Salamandra, 2017). " 

Podeu llegir la ressenya de Taxi clicant aquí.

Gregor Samsa, de David Llorente

Autor: David Llorente
Direcció: David Llorente
Interpretació: Sherezade Aténzar i Ramón Nausía

La BCNegra d’enguany ens va oferir la representació de l’obra de teatre Gregor Samsa, escrita i dirigida per David Llorente. Em va semblar extraordinari que s’inclogués una obra en el programa, ja que habitualment el teatre té, si en té, una representació escassa en aquests tipus de festivals. Per aquest motiu vaig decidir ressenyar la peça en aquest blog de literatura i cinema negre.

A David Llorente, autor també de diferents obres literàries  premiades (Te quiero porque me das de comer, Madrid:frontera, entre altres), el vaig conèixer de la millor manera possible: llegint-lo. Després vaig tenir l’oportunitat de felicitar-lo personalment per la seva sensibilitat i pels seus èxits literaris. Només una persona sensible és capaç d’escriure tan descarnadament. Exposar-se a un text ideat per Llorente i pensar que se'n pot sortir indemne és impossible.

@Fotografia extreta de la pàgina Web de l'autor: http://www.davidllorenteoller.com/sobre-mi-david-llorente/

A l’auditori de la biblioteca Jaume Fuster ens vam reunir més de dues-centes persones i és de suposar que no totes s’havien aproximat prèviament a una de les creacions de Llorente, ni literàries ni teatrals. Per això, quan l’obra va acabar, es van produir uns segons de silenci fins que algú va començar a aplaudir i el vam seguir la resta d'ovelles descarrilades. Sí, havia acabat l’obra malgrat la sensació de buidor que ens deixava al cos.

No cal explicar la referència kafkiana del títol de l’obra. De la mateixa manera que es pot entendre per què el director opta per una escenografia mínima. Igual que el protagonista de la Metamorfosi, els mobles li fan nosa. Protagonista i antagonista o a l’inrevés: la bèstia i la bella, la jove Misa i el monstre. L’estètica dels dos actors recorden dibuixos animats de factura nord-americana, aquells que inspirats en antigues llegendes són modificats per tal que acabin amb un públic satisfet. Us imagineu una sirena suïcida o la Bella del bosc dorment violada i que només desperti per a parir bessonada? No, oi?  On són els prínceps per a salvar-les d’elles mateixes? En aquests finals només hi ha víctimes i canalles. No interessen i Disney ho sabia molt bé.

Fotografia @Eva Llorca

Gregor Samsa ens representa una mateixa escena: un monstre ferotge, que insulta, que maltracta, que saliva només de pensar a matar i una bella, que arrossega tanta soledat que és capaç de fer el que sigui per acostar-s’hi. L’obra està estructurada en diferents embats i, en la resolució de cada un d’ells, el públic pensarà en una redempció del monstre. Ella és recurrentment submisa i ell és l’evidència de tot allò que la societat escombra i amaga sota la catifa del menjador: la violència, la por, l’odi, l’egoisme, la maldat. El voldrem entendre en la mesura que Misa ho faci, el voldrem canviar perquè s’assembli més a ella. Imaginàriament, li traurem les capes de parracs de sobre i els cremarem perquè no facin mai més pudor. Banyarem el monstre, l’afaitarem i li tallarem el cabell, però sobretot li rentarem la boca amb sabó perquè deixi d’insultar-la, d’insultar-nos.

Ella actua com una dona encaparrada a posseir-lo, cega, sorda i, de vegades, muda. ¡Cállate!, li crida el monstre i ella ho fa, fins a la propera envestida. Però l’interès de la noia no és innocent. A ella també li molesta no poder domar-lo, perquè és incapaç d’assumir que aquella realitat existeix, la que la ignora, la que la menysprea, la que la voldria matar. I en un darrer intent desesperat, l’increpa, el ridiculitza i l’espectador s’enfada amb ella. No era la bondat personificada? No era que ens sentíem identificats amb ella? Ens ha deixat en evidència i això no ens agrada. Cinc segons de silenci quan els autors acaben la funció. Cinc segons de silenci per saber que ens l’acaben de jugar.

Ens ho mereixem. 

L'ocell caigut, de Dorothy B. Hugues

Seleccions de La cua de Palla, Edicions 62

203 pàgines

Aquest títol es publica amb el número 104 de la col·lecció Seleccions de La cua de Palla, és a dir encara a l’etapa de Xavier Coma com a director (n’era des del número 47 i se’n va acomiadar l’any 1995). Remarco aquesta efemèride perquè se li atribueix la sinopsi de la contracoberta que diu: “Dorothy B. Hugues ha estat, deixant de banda Patricia Highsmith, la màxima figura en el marc de la novel·la negra”. Dit queda per una de les persones que més sabia sobre el gènere i que volia publicar més novel·les negres en detriment de les merament policíaques. “Sense dubte, Xavier Coma era la persona que més sabia sobre novel·la negra nord-americana a Catalunya i a Espanya, i representava un actiu important per a la col·lecció.” (Canal, J. I Martín, A. 2011. La cua de palla, retrat en groc i negre. Barcelona: Editorial Alrevés.

                                                

L’ocell caigut és la història d’un ex-Brigada Internacional que va lluitar contra el franquisme. En acabar la guerra civil fuig de la presó on havia estat torturat i retorna a Nord Amèrica. Quan arriba s’enfronta amb la mort d’un gran amic. De seguida s’adonarà que, entre els refugiats de la Segona Guerra Mundial, s’hi troben infiltrats nazis. La seva lluita personal contra el feixisme, l’ànsia per saber qui ha matat el seu amic el fa investigar l'assassinat però sobretot, el fa maquinar una venjança a sang freda. 

Hi haurà més morts, més intents de tapar-les com si fossin suïcidis i algunes dones que oscil·laran entre el paper de femme fatale o víctima.

En destaca l’estil poètic —l’autora es declarà deutora de William Faulkner entre altres— i la capacitat de suggestió narrativa.

L’obra va ser adaptada al cinema l’any 1943 i va ser protagonitzada per John Garfield. S’ha de tenir en compte que el text s’havia publicat un any abans, enmig de la lluita contra el nazisme i la pel·lícula va ser censurada durant molts anys a l’estat espanyol. 

Dorothy Belle Hugues
La seva primera novel·la va ser The So Blue Marble(1940). Després li van seguir la publicació d’onze novel·les en set anys: relats de suspens The Bear-Eyed Bear(1940), The Bamboo Blonde(1941), The Fallen Sparrow(1942), The Blackbirder(1943), The Delicate Ape(1944), Dread Journey(1945), Ride the Pink Horse (1946), The Scarlet Imperial (1946),In A Lonely Place(1947) i una novel·la no criminal: Johnnie(1944). Algunes novel·les de Dorothy B. d'Hughes van ser adaptades cinematogràficament a Hollywood: The Fallen Sparrow(1943), Ride the Pink Horse(1947) i In A Lonely Place (1950). En total, va escriure catorze novel·les.

La barrera, de Jordi de Manuel

Editorial Alrevés. Col·lecció crims.cat

184 pàgines

  

Ens trobem davant d’un text anomenat genuïnament police procedural, etiqueta coneguda aquí per procedimental, que  l'escriptor Jordi de Manuel ha conreat prolíficament amb la saga de l’inspector Marc Sergiot. Mentre esperem el desè lliurament amb què l’autor ha manifestat cloure-la i acomiadar-se'n, La barrera apunta maneres per obrir una nova saga dins l’univers De Manuel, tal com ell mateix insinua en la Nota d’autor. 

Aquest llibre el protagonitza una parella de policies que ja havien aparegut en dos llibres anteriors: Mans lliures, publicat l’any 2009 i La mort del corredor de fons, l’any 2012. Malgrat que la caporal Lídia Sánchez i l’agent Pau Ribó duen a terme la investigació de l’operació coneguda com a Amnèsia, el fet és que la trama és la veritable protagonista. Així, no ens trobem davant d’un llibre de personatges, sinó d’una novel·la de fort ritme, capítols curts, diàlegs lleugers i estil diferent dels que l'autor ens té acostumats als seguidors de la seva obra. 

*De la solapa del llibre: Jordi de Manuel (Barcelona, 1962) és doctor en Biologia i professor. Ha publicat reculls de contes i relats, així com diverses novel·les per a adults, infants i joves. És creador de la saga de novel·les i narracions de l’inspector Marc Sergiot. Tres somnis blaus (2000, premi Valldaura), Celts taronges (2001, premi Ciutat de Mollerussa), Cabells porpres (2003, premi Pere Calders), L’olor de la pluja (2006), El raptor de gnoms (2007), Mans lliures (2009, Premi Ictineu 2010), La mort del corredor de fons (2013), Mans negres (2017) i Foc verd (2016), publicada a la col·lecció crims.cat.

Un dels punts forts de la novel·la és l’ambientació tant per la seva tria, al Port Fòrum de Barcelona, com per la manera exquisida de descriure-la. Per tradició literària i negra, els ports (així com les àrees de servei o els polígons industrials) són espais comuns dins el gènere negre. No debades la BCNegra d’enguany —on té presència destacada Jordi de Manuel— ha triat els ports com a eix vertebrador de tot el festival. 

La calor insuportable, la suor incidiran en un dels personatges que més frapen: en Gaspar Garín. El noi, de tarannà gris i acomplexat, tindrà l’oportunitat de la seva vida per demostrar que és "algú" i que pot prendre decisions per si mateix sense importar-li les conseqüències. 

Esperem, doncs, en candeletes poder conèixer en profunditat aquest nou tàndem policial. Mentrestant, podeu llegir les ressenyes de diferents llibres de l'autor que En clau de negre ha publicat escrivint el seu nom al cercador d'aquest blog. Bon diumenge, negreferits!